dissabte, 9 de desembre de 2017

Monestir de Sant Joan de les Abadesses


Mare de Déu dels Dolors

Immaculada

Santíssim Misteri

Mare de Déu del Roser

Mare de Déu del Roser


Santa Maria la Blanca

La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en els seus inicis era conegut com Sant Joan de Ripoll, es va portar endavant cap el 887 gràcies a la voluntat del comte Guifré el Pilós, amb l'objectiu de deixar-lo sota la direcció de la seva filla Emma, que havia nascut poc abans, cap l’any 884. Amb aquesta finalitat va aportar una església dedicada a Sant Joan, que ja existia l’any 880, quan el mateix Guifré la va lliurar al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquell any de 887 es va consagrar la renovada i ampliada església del monestir, en l’acta es relacionen els importants béns posats a l'abast del nou monestir. Sembla que l'abadessa Emma va prendre el càrrec el 898, un cop havia mort el comte, a l'edat de catorze anys.
L'abadiat d'Emma fou llarg (fins el 942) i va portar un període d'esplendor del centre, quan el seu patrimoni es va incrementar d'una manera important, el que va fer que la seva successió quedés marcada per picabaralles entre els comtats de Barcelona-Osona i Cerdanya pel seu domini. Des de Sant Joan es va impulsar la fundació d’altres esglésies i establiments com ara Santa Maria del Camí (921), posat sota la direcció de Quíxol, germana d’Emma. La segona abadessa (Adelaida, 949-955) era filla del comte Sunyer de Barcelona, la seva successora (Ranlo, 955-962) del comte Delà d'Empúries, a la qual va seguir Fredeburga (962-996), emparentada amb la casa de Cerdanya.
La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017) filla natural del comte de Cerdanya Oliba Cabreta, que posà fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat, a ran d'unes greus acusacions promogudes pel seu germanastre Bernat Tallaferro i que feien referència a la seva conducta moral. Probablement el comte de Besalú Bernat Tallaferro pretenia apoderar-se dels béns del monestir per portar endavant el seu projecte de creació d’un bisbat a Besalú. Sigui com sigui, el 1017 el monestir va quedar extingit i la comunitat es va veure obligada a dispersar-se.
Canònica aquisgranesa
Fou llavors que s'instaurà una comunitat de canonges aquisgranesos sota tutela del comtat de Besalú que s'aprofità de les riqueses de la casa de Sant Joan. Amb això va començar un període d'inestabilitat fomentada des de Ripoll, en aquell moment unit al monestir de Sant Víctor de Marsella, que pretenia imposar una comunitat benedictina com a continuadora de l'anterior. Aquestes pretensions es van topar amb l'oposició de la comunitat canonical, sota la protecció del bisbe d'Osona. Aquests fets van acabar el 1083, amb l'expulsió per les armes dels canonges, que es van veure obligats a buscar la protecció a Vic.
Canònica agustiniana
Els monjos marsellesos ocuparen ràpidament el monestir, però finalment les autoritats eclesiàstiques van retornar el mateix any la casa als canonges expulsats amb la diferència de quedar sotmesos a la regla reformada augustiniana en lloc de l'aquisgranesa.
Comunitat benedictina doble
El 1098 foren expulsats altre cop els canonges i s'hi traslladà una comunitat de monges procedents de Santa Perpètua de Brunyola (Var) i és a partir d'aquest moment quan va començar a anomenar-se Sant Joan de les Abadesses, en lloc de Sant Joan de Ripoll, nom amb que era coneguda fins llavors. Realment es tractava d'una comunitat doble: per una part les monges i per altra els clergues benedictins que la servien.
Canònica agustiniana (restauració)
Aquest estat de les coses es va mantenir fins el 1114, quan el monestir fou restituït als canonges agustinians que s’havien mantingut units però fora del monestir, les dues comunitats benedictines que l'ocupaven es van veure obligades a abandonar-lo. El papa Pasqual II va emetre aquell mateix any una butlla amb el vist-i-plau de la nova situació i sotmetent la casa a la Santa Seu. Aquesta comunitat és la que es va establir d'una manera definitiva al lloc inaugurant un nou període de molta vitalitat. El 1150 es va consagrar una nova església, l’actual. A partir del 1484 el monestir va passar a estar dirigit per abats comendataris, el que agreujà la decadència que s'havia començat a detectar anteriorment. El 1581 la comunitat va desaparèixer de fet i el 1592 la canònica es va secularitzar. El lloc va continuar regit per un arxiprest, fins que el 1856 es va traslladar a l'església del monestir la parròquia de la vila.

(informació de https://www.monestirs.cat)

El santíssim misteri:
Es data l'any 1251, quan va ser consagrat mitjançant la col·locació d'unes relíquies al cap i a les espatlles de la imatge de Crist. El seu promotor va ser un laic anomenat Dolcet. També hi va participar un canonge del monestir anomenat Ripoll Tarascó.
La denominació de Santíssim Misteri es va difondre a partir de 1426 quan es va trobar una Hòstia incorrupta entre les relíquies amagades a l'interior del cap de Jesús. A partir d'aleshores va gaudir d'una gran devoció popular.
Al segle XVII es van fer diverses reformes a la capella on es trobava, principalment la construcció d'un retaule barroc (destruït durant la Guerra Civil). Més important va ser l'actuació duta a terme al segle XVIII, amb la construcció d'un cambril a càrrec de Josep Morató i Soler. Aquest cambril va desaparèixer arran de les reconstruccions del segle XX, que comportaren la realització d'un nou absis seguint l'estil romànic del conjunt. Només en resta la decoració de guix de la cúpula, traslladada a la capella dels Dolors, on es pot veure actualment.
Va resultar malmès arran de la Guerra Civil. La figura del bon lladre (Dimas) va quedar destruïda i va ser feta de nou l'any 1952 per l'escultor Pere Jou basant-se en fotografies de l'original.

Passejant per Sant Joan de les Abadesses - 2


Passejant per Sant Joan de les Abadesses


Passejant per Vic


dimarts, 21 de novembre de 2017

Seminari Conciliar de Barcelona

Sala d'actes

Presidint l'altar de la capella
reconstruïda el 1.999

Al peu d'una escala

En un claustre, la Mare de Déu del Pilar

En un claustre

En un claustre, prop de la Biblioteca

En un claustre

En un altre claustre

Claustre al costat de la sala Sant Jordi

Els seminaris com a centres destinats a la formació dels sacerdots foren creats l’any 1545 per un decret del Concili de Trento. En aplicació d’aquest decret, l’arquebisbat de Barcelona va destinar un edifici a acollir el Seminari Conciliar. Aquest primer edifici estava situat al carrer de Montalegre, i prestà el seu servei des de l’any 1593 al 1772. Després va ser traslladat a l’Església de Betlem, a la Rambla, fins al 1878, en què novament es traslladà al carrer Tallers fins el 1882, any en que es traslladà a l’edifici del carrer Diputació.
El projecte arquitectònic de l’edifici actual va ser realitzat per l’arquitecte Elies Rogent, el mateix que va projectar la Universitat de Barcelona, i es va iniciar sota el pontificat del bisbe Josep M. Urquinaona. En l’edifici els seminaristes hi van començar a viure l’any 1882, però no va ser inaugurat oficialment fins al 4 de desembre de 1904.
En la Setmana Tràgica de 1909 el Seminari va ser assaltat i incendiat en part. Durant la guerra civil, l'edifici del Seminari, saquejat, va tenir diferents utilitats: seu de la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries, alberg de refugiats de guerra, camp de presoners, hospital, i residència per als presos de diversos camps de treball de Barcelona. El rector del seminari, el beat Josep Maria Peris, així com diversos formadors i seminaristes sofriren el martiri durant la persecució religiosa.
Un cop acabada la Guerra, però, ràpidament fou restaurat i els seminaristes s’hi tornaren a instal·lar. A partir de l’any 1970, els seminaristes van anar a viure en residències de diferents barris de Barcelona, quedant en l’edifici del carrer de la Diputació només les institucions acadèmiques. L’any 1984, es va iniciar un procés de rehabilitació per adequar-lo als nostres dies i acollir a la comunitat de seminaristes que, amb els seus formadors, s’hi instal·là de nou en la seva totalitat l’any 1999, de forma moderna i còmoda, distribuïts en tres residències, per cursos i edats.
La sala d'actes del seminari està presidida per aquesta imatge de la mare de Déu, que a sota hi podem llegir:
"Verge prodigiosa, tron puríssim
on reposa l'eterna saviesa
quan vingué al món a ensenyar el camí de la salvació.
Obteniu als vostres catalans
aquella fe que enfonsa les muntanyes
omple les valls i fa planar el camí de la vida."

Per més informació del seminari, clica'm

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Orsanmichele (Florència)




El tabernacle d'Orcagna


L'església d'Orsanmichele ocupa el mateix lloc on antigament (des del segle VIII) se situava el convent d'una comunitat de monges, l'església de la qual era dedicada a sant Miquel (San Michele in Orto); d'aquí l'origen del nom de la construcció actual. Més endavant, ja el 1240, hom va decidir aixecar en aquest lloc una llotja o mercat cobert per a cereals, moment en què es va enderrocar l'antiga església. Posteriorment, cap a finals de segle es va bastir una nova llotja, amb la intervenció d'Arnolfo di Cambio. En record de l'antiga església hom hi va disposar unes imatges de sant Miquel i de la Mare de Déu. Aquesta darrera fou considerada miraculosa i va aplegar molta devoció, hom la coneixia com la Madonna delle Grazie.
Aquest edifici va quedar destruït per un incendi el 1304 i hom el va substituir per una construcció provisional fins que entre 1336 i 1350 es va aixecar l'actual, amb la intervenció dels mestres Francesco Talenti, Neri di Fioravante i Benci di Cione. La voluntat dels promotors era aconseguir un lloc digne per a venerar la Madonna delle Grazie, a més de conservar convenientment el gra i la farina.
Inicialment la planta baixa era oberta com un mercat, però entre 1367 i 1404 Simone Talenti s'encarregà de tancar-la. En aquesta mateixa època es va sobrealçar l'edifici amb dues plantes més, amb finestrals més petits. El 1352 es va encarregar a Andrea Orcagna la construcció d'un tabernacle, la disposició digne del qual va portar al tancament de la planta baixa i el trasllat del mercat a un altre indret. Aquest tancament fou l'origen d'una nova església amb una planta poc habitual, ja que té dues naus. Els pisos superiors van continuar amb la seva funció de magatzem de gra fins al segle XVI.

(Imatge Diego N)

Santuari de la Madonna (convento francescano)



El santuari de Maria Mare de la Divina Gracia està situat a San Romano, al municipi de Montopoli, al Val d'Arno. Es va originar a l'església de Santa Maria a Valiana, on es va tallar una imatge de la Verge en un tronc de roure, que va ser objecte de devoció creixent des de principis del segle XVI. L'any 1515 es va ampliar l'església per fer-la més adaptada a les noves demandes de culte, per part de la família Medici. L'any 1517 l'Ordre dels Frares Menors pren possessió del santuari i encara és custodi.

(Imatge de Diegon N)

Santa Maria del Carmine (Florència)


L'església de Santa Maria del Carmine a Florència és famosa per allotjar el cicle de frescos de la Capella Brancacci, obra fonamental de l'art del Renaixement, elaborats per Masaccio i Masolino (i posteriorment per Filippino Lippi).

(imatge de Diego N)

divendres, 20 d’octubre de 2017

Iglesia de Santa Maria de Fuenmayor (La Rioja)


Va ser construïda en el mateix lloc que una altra església d'estil romànic, els murs es van aprofitar per al peu de la nova. Consta de tres amples naus amb quatre trams, encara que posteriorment s'afegirien diverses capella laterals, la sala capitular, la sagristia i la torre. Destaca en el seu interior el retaule major, d'estil romanista. El 2010 es restaura i es neteja el seu interior del arrebossat que cobria el cadirat, mostrant així els intensos colors amb els que part d'aquesta havia estat pintada.

Passejant per Haro


Església Parroquial de Sant Tomás Apòsto d'Haro (La Rioja)










L'Església Parroquial de Sant Tomás Apòstol és un temple religiós de culte catòlic sota l'advocació de Tomàs l'Apòstol de la localitat d'Haro. Va ser declarada Monument Històric-Artístic Nacional el 1931.
Es troba situada en el segon turó més alt del nucli urbà, denominat de La Mota o La Talaia, el que la fa visible des de molts punts de la ciutat i des de gairebé qualsevol punt de l'extraradi d'Haro.
La seva construcció es va dilatar en el temps entre els segles XVI i XVIII, fent visibles diferents estils segons l'època en què es van realitzar les diferents parts. Així la part més antiga i valorada és la seva portada principal, d'estil plateresc, construïda per Felipe Bigarny, considerat un dels més insignes escultors del renaixement espanyol. La capçalera de l'església, de gran alçada, és d'estil gòtic tardà, i la resta de la nau renaixentista. La gran torre, és principalment barroca i va ser molt important, ja que va servir de model per construir altres torres a la Rioja. El seu retaule major i el seu òrgan també són barrocs.
Una de les seves capelles és la de la la Soledat on trobem aquesta imatge.
La capella de la Soledat, també anomenada del Sant Sepulcre, es troba després del retaule major, quedant el seu accés parcialment amagat pel reliquiari. Va ser finalitzada el 1735 i sufragada per la família Coscojales. Té cúpula de mitja taronja sobre petxines, culminada per tambor amb llanterna i una altra cúpula. Paraments i cúpules estan pintades al fresc. Sobre la volta, pintures referents a la Passió ia la Resurrecció. Sobre les quatre petxines apareixen pintats els quatre evangelistes, la de Marc s'ha perdut, Mateu, Lluc i Joan.
En el retaule central d'estil barroc en colors daurats, es troba La Dolorosa. Als seus peus hi ha un fèretre envidriat amb una talla del Crist jacent, pertanyent a l'antic retaule. Aquesta imatge és treta en processó en Divendres Sant. Sobre aquests hi ha un quadre de la Verge atenent al nen Jesús. 

Per més informació d'Haro, clica'm



Basílica de Nostra Senyora de la Vega, Haro (La Rioja)

Nostra Senyora de la Vega

Porta lateral



Retaule 



La Basílica de La nostra Senyora de la Vega d'Haro ( la Rioja , Espanya ) es troba situada al paratge de la Vega. Es creu que va ser construïda al segle X, després d'arribar a la ciutat la imatge de la Verge de la Vega.
L'edifici d'estil barroc, és conseqüència de diverses ampliacions, l'última de 1703 segons projecte de Bernat de Munilla i Juan de Villanueva i portant-la a terme Pere Orcaechea, Ignacio Escorri i Pedro de Elejalde.
Destaca el retaule barroc de l'altar major construït en 1740 per Santiago de l'Amo. Al centre d'aquest es troba una imatge de la Mare de Déu al seu costat els seus pares, Sant Joaquim i Santa Ana Aquestes talles de 1740 , són de Manuel Lomero.
El 7 de setembre de 1952, va ser consagrada solemnement la basílica, en considerar aquesta data com el quart centenari de la fundació de la confraria de la Vega.
La imatge de la Verge de la Vega , d'estil gòtic, està datada al segle XIV. Mesura 1,30 mi té afegides una magrana (per la intervenció de Pedro Fernández III de Velasco i els seus seguidors gerrers en la presa de Granada en 1492 . Interpretació que confirmen els emblemes de Castella , Lleó i Granada al peu del tron) i unes espigues de blat (pel fet prodigiós atribuït a la Verge, d'haver convertit l'ordi en blat per pagar els deutes d'una família necessitada).


divendres, 13 d’octubre de 2017

Parròquia de Santa Felip Neri de Vic (Catalunya)

Retaule de la Mare de Déu


L’església de Sant Felip a Vic , d’estil barroc, que dóna nom a la plaça homònima, està dedicada a la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri , en llatí Congregatio Oratorii Sancti Philippi Nerii . Es tracta d’una congregació de sacerdots seculars i de seglars, constituïda com a societat de vida apostòlica. Fundada per Sant Felip Neri, els seus membres, coneguts com a oratorians o felipons, posposen al seu nom les sigles C.O. o Cong. Orat. Consta la seva presència a Vic des de l’any 1723.
L’emblema de la Congregació presenta un cor al centre envoltat de dues branques i sota dues estrelles de sis puntes. A la façana principal de característiques molt austeres apareix dins d’un medalló, la figura d’un sacerdot que ofereix el seu cor al creient.
I en entrar, excepcional, el retaule barroc dedicat a la Mare de Déu. La restauració i reconstrucció dels daurats del retaule de l’església de l’oratori de Sant Felip Neri foren efectuats pel Taller de Restauració Seguranyes de Vic.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

dissabte, 9 de setembre de 2017

Font de la Mare de Déu (Manlleu)


La font forma un espai excavat sota l'actual plaça de Dalt Vila, de planta rectangular i coberta amb volta de canó. S'hi accedeix per unes escales que corregeixen el desnivell del terreny.
A la paret del fons s'hi obren dues aixetes per aconseguir l'aigua i, a la part baixa dels murs laterals, hi ha uns bancs de pedra que envolten les piques on cau l'aigua.
Hi ha una imatge de la Mare de Déu amb el nen als braços, que sosté la bola del món a la mà esquerra dins una fornícula barroca amb la data de 1722 a la base. La Verge està sobre un pedestal i inclosa en una fornícula semicircular coronada per una petxina i emmarcada amb uns baixos relleus esculpits en la pedra amb motius d'iconografia vegetal. La fornícula està recolzada per dos modillons treballats. Aquest tipus d'imatge de la verge és una evolució formal de les talles romàniques de fusta, pròpies de l'època medieval que, per motius de tradicionalisme formal han anat perdurant durant èpoques posteriors.
L'origen cal cercar-lo en una antiga font que hi havia, en època medieval davant mateix de l'església de Santa Maria en l'anomenada, precisament, plaça del Pou. Quan es va urbanitzar el sector de l'actual plaça de Dalt Vila, amb un anivellament de les terres, aquesta font va transformar-se en un pou. La dificultat per extreure'n l'aigua va aconsellar la canalització de la deu. El marquès d'Aitona, Gastón de Moncada, propietari dels terrenys va permetre les obres que van concloure el 1722 amb la conducció de l'aigua mitjançant una mina amb parets fetes de còdols de riu.
El 16 de febrer de 1724, l'intendent general de Catalunya, Josep Pedrejàs, va concedir la llicència d'ús de les aigües sobrants als regidors i comú dels veïns de Manlleu a canvi del pagament anual d'un sou i cinquanta rals, en moneda de Barcelona, a la hisenda reial. Les aigües que no s'aprofitaven i que no s'utilitzaven, van ser canalitzades fins a un abeurador de bestirar instal·lat el 1850 a la part alta del carrer d'Enric Delaris (popularment conegut com a Call de Ter).
La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font ha estat molt arrelada. A mitjan segle XIX, el Dr. Ramon Andreu ja va compondre uns goigs que deien: "De Manlleu sou nomenada, amparo de tot Manlleu" i en aquella època estava envoltada de retaules i altres ofrenes votives que van ser retirats per manament dle bisbe de Vic.
L'any 1929, es van estrenar els Goigs de la Mare de Déu de la Font de la Vila de Manlleu amb lletra de mossèn Joan Puntí i Collell i música de mossèn Ferran Gorchs i Rabat que encara es canten. La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge. Aleshores es va acordar canviar-ne el nom pel de “Font de la Igualtat”.
Un cop finalitzada la guerra el 1939, un devot manlleuenc va iniciar una subscripció per reconstruir-la novament. Va fer-se una nova imatge de pedra, obra de l’escultor Pere Puntí, reproducció de l’antiga. Per fer aquesta reproducció va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó que, en els primers dies de la Guerra Civil, s’havia estimbat de la part alta de la façana de la catedral de Vic. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940. A primers de la dècada de 1970, es va arranjar l’entorn de la font i es van canviar les rajoles que en decoraven el frontal. Les antigues estaven molt malmeses, s’havien col·locat al segle XIX i eren d’una gran senzillesa. Les noves van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, amb dibuix de Francesc d’A. Pujol i Escalé on consta un fragment dels goigs escrits l’any 1929.
A finals del segle XIX, l diumenge dins l’octava de Corpus, en veïnat de la font de la Mare de Déu ja celebrava festa.[5] Anualment, un grup de veïnes i veïns la segueixen organitzant: pell matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs. L'any 2013 es van reeditar els goigs escrits per mossèn Puntí i musicats per mossèn Gorchs; l'edició va anar a càrrec de l'associació Amics dels Goigs de Barcelona.
Imatge Lluís B.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Cathédrale Saint-Vincent de Saint-Malo

Notre-Dame de la Grand'Porte



Notre-dame de Rocamadour


La catedral és una barreja d'estils romà i gòtic i està protegida com "monument històric". La catedral va ser construïda durant l'episcopat de Jean de Châtillon (1146-1163) en el lloc d'una església antiga fundada al segle VII i reconstruïda al segle IX. Diversos vestigis de l'edifici del segle XII de Châtillon segueixen sent avui part dels claustres, la nau i l'encreuament del creuer. El cor va ser construït al segle XIII i la torre va començar al segle XII, i es va acabar en 1422. El costat sud de la catedral i les tres capelles a l'àrea del cor daten del segle XV. Entre 1583 i 1607 es va reconstruir el costat nord de la catedral i es va eixamplar el transepto nord. Al segle XVIII es va construir la capella sud i la façana de la catedral va ser reconstruïda entre 1772 i 1773.
La catedral va ser la seu de l'antic bisbat de Saint Malo des de l'any 1146-1801, quan el Concordat de 1801 va abolir aquest bisbat i va dividir el seu territori entre els bisbats catòlics de Rennes, Sant-Brieuc i Vannes.

Notre-Dame de la Grand'Porte
Inicialment es col·loca per sobre de la Gran Porta, anomenada aleshores Nostra Senyora de la porta de parets intramurs Sant-Malo, que va ser substituïda per una còpia i l'original, després de la restauració es va instal·lar a la catedral de Sant-Malo 2003 per protegir-la de l'aire del mar i el clima.
L'estàtua data del segle XV o del segle XVII. Està feta en marbre i pintada. Es desconeix la seva procedència (Normandia, Touraine, Espanya, ...) però no es va tallar a Saint-Malo. Diverses llegendes i miracles se li atribueixen: alguns mariners diuen que la van trobar flotant a l'aigua i van tornar a Sant-Malo, un nen l'hauria vist el 1439 assenyalant cap al terra el que podria haver descobert un túnel a través del qual els anglesos van tractar d'entrar a la ciutat, també diuen que ella s'hauria aixecat i hauria detingut l'incendi a la localitat del 1.661, incendis en què es crema parcialment l'estàtua. Per això també passa a ser coneguda com "La nostra Senyora dels Miracles".
Durant la Revolució, l'estàtua serà restaurada decapitada alguns anys més tard. El 1842, una petició exigia que es mantingués per sobre del Grand'Porte.
El 13 d'agost de 1944, durant la batalla per l'alliberament de Saint-Malo, és enderrocada pels atacs d'un obús.

Notre-dame de Rocamadour
En el segon viatge de Jacques Cartier a Canadà en 1535-1536, les tripulacions, que pateixen una mortal epidèmia, van perdre 25 homes. Jacques Cartier i els seus companys van demanar ajuda a Notre-Dame de Rocamadour, i sembla que va intercedir. Es va instal·lar a la catedral una rèplica de l'estàtua medieval.
Imatges Anna S.