divendres, 29 de desembre del 2017

Santuari de la Mare de Déu de l'ajuda, Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de l'ajuda (façana)



Passejant pel carrer Sant Pere més baix, un de cop hi volta es troba aquesta vella imatge de Maria, sent l'única indicació d'aquest santuari.

L’ajuda. Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda fou la primera residència dels framenors caputxins a la ciutat de Barcelona, després de l’exclaustració de 1835. El desembre de 1884 el bisbe de Barcelona Jaume Català i Albosa confià als framenors caputxins la custòdia d’aquest petit santuari ubicat al carrer de Sant Pere més baix. Amb els estralls de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) el santuari fou incendiat, però la imatge se salvà parcialment destrossa. El juny de 1912 el bisbe Joan J.Laguarda cedí el solar als caputxins on es reedificà l’església actual, sota la direcció de l’arquitecte Buenaventura Bassegoda. Durant la passada guerra civil i persecució religiosa, que esclatà el juliol de 1936, el convent fou novament saquejat i, acabada la guerra, rehabilitat de nou. Amb la celebració dels cinc-cents anys de la Mare de Déu de l’Ajuda i la seva coronació canònica, efectuada el dia 1 de febrer de 1998, es revalidà aquesta significativa i valuosa presència de signe franciscà al cor mateix de la Barcelona Vella.
La comunitat actual resta oberta al servei de la gent del barri, els malalts, els moribunds, els ancians, els infants, la gent que demana consol, la gent que vol solucions a problemes laborals i familiars, i els que necessiten roba o menjar. Aquesta obra benèfica ha treballat des dels inicis de manera intensa per estendre's pel barri, en la línia de creació d'un front comú entre diferents esforços individuals i col·lectius per tal d'assegurar l'eficàcia i la continuïtat de les accions. És el cas històric de les escoles dominicals per a noies obreres, l'atenció als malalts pobres de l'Hospital de la Santa Creu i, actualment, el servei als ancians per mitjà de la Fundació Assís, una obra en favor de la gent gran que es va fundar el 1979 i de la qual la fundació és promotora. La fundació també treballa en el repartiment d'aliments a persones necessitades del barri i de joguines per Nadal, i fa aportacions econòmiques a famílies amb pocs recursos (amb una atenció especial a la gent gran). L'agermanament amb una missió a Angola ha fet que es col·labori també en projectes amb el Tercer Món.
La seva obertura a les necessitats del barri fa que sigui un lloc de trobada per a diferents entitats que necessiten espais, i que diferents entitats de caràcter cultural català tinguin la seva seu al santuari. Per aquest motiu el 2004 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.




El Consell de Cent



Fent el tomb a la casa de la Vila de la ciutat de Barcelona al vespre, i si el saló de Cent està il·luminat podem gaudir d'aquest vitrall.

(Imatges de Quim S)

dissabte, 16 de desembre del 2017

Parròquia de la Santa Creu, Cabrils




L'edifici actual, modern, fou acabat el 1775 i s'aixecà sobre l'antiga capella i el cementiri. És d'una sola nau, amb un campanar quadrat recentment construït (1915), a càrrec de la família Tolrà. L'església és d'estil barroc a l'exterior, especialment a la façana. El portal és senzill, de pedra i hi ha gravada a la llinda la data de construcció entre dos xiprers -també gravats-. L'interior, d'estil neoclàssic, està molt reformat amb algunes pintures al sostre. A una de les capelles s'hi troba un conjunt de rajoles de color vermell, fetes traslladar per la mestressa de Can Vives a l'església de la Santa Creu arran de la restauració de la capella de Sant Cristòfor efectuada l'any 1953.
'església fou començada l'any 1704 i s'acabà el 1775 -molt pocs anys abans d'obtenir la independència respecte a la parròquia de Vilassar-. El 1828, fou la instal·lació del primer rellotge mecànic. El 1874, la restauració de l'interior, sufragat per la família Tolrà. El 1898, s'inicià la construcció de l'escala i el pati que comunica l'església amb la plaça. El 1904, va ser la consagració de la capella del Santíssim. Finalment, el 1915, es reparà el campanar gràcies a la família Tolrà, ara ja, Marquesos de Sant Esteve de Castellar.

dissabte, 9 de desembre del 2017

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Mare de Déu de l'esperança


Mare de Déu dels Dolors

Immaculada

Santíssim Misteri

Mare de Déu del Roser

Mare de Déu del Roser


Santa Maria la Blanca

La fundació del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que en els seus inicis era conegut com Sant Joan de Ripoll, es va portar endavant cap el 887 gràcies a la voluntat del comte Guifré el Pilós, amb l'objectiu de deixar-lo sota la direcció de la seva filla Emma, que havia nascut poc abans, cap l’any 884. Amb aquesta finalitat va aportar una església dedicada a Sant Joan, que ja existia l’any 880, quan el mateix Guifré la va lliurar al monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquell any de 887 es va consagrar la renovada i ampliada església del monestir, en l’acta es relacionen els importants béns posats a l'abast del nou monestir. Sembla que l'abadessa Emma va prendre el càrrec el 898, un cop havia mort el comte, a l'edat de catorze anys.
L'abadiat d'Emma fou llarg (fins el 942) i va portar un període d'esplendor del centre, quan el seu patrimoni es va incrementar d'una manera important, el que va fer que la seva successió quedés marcada per picabaralles entre els comtats de Barcelona-Osona i Cerdanya pel seu domini. Des de Sant Joan es va impulsar la fundació d’altres esglésies i establiments com ara Santa Maria del Camí (921), posat sota la direcció de Quíxol, germana d’Emma. La segona abadessa (Adelaida, 949-955) era filla del comte Sunyer de Barcelona, la seva successora (Ranlo, 955-962) del comte Delà d'Empúries, a la qual va seguir Fredeburga (962-996), emparentada amb la casa de Cerdanya.
La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017) filla natural del comte de Cerdanya Oliba Cabreta, que posà fi al monestir de benedictines al ser expulsada, juntament amb la resta de la comunitat, a ran d'unes greus acusacions promogudes pel seu germanastre Bernat Tallaferro i que feien referència a la seva conducta moral. Probablement el comte de Besalú Bernat Tallaferro pretenia apoderar-se dels béns del monestir per portar endavant el seu projecte de creació d’un bisbat a Besalú. Sigui com sigui, el 1017 el monestir va quedar extingit i la comunitat es va veure obligada a dispersar-se.
Canònica aquisgranesa
Fou llavors que s'instaurà una comunitat de canonges aquisgranesos sota tutela del comtat de Besalú que s'aprofità de les riqueses de la casa de Sant Joan. Amb això va començar un període d'inestabilitat fomentada des de Ripoll, en aquell moment unit al monestir de Sant Víctor de Marsella, que pretenia imposar una comunitat benedictina com a continuadora de l'anterior. Aquestes pretensions es van topar amb l'oposició de la comunitat canonical, sota la protecció del bisbe d'Osona. Aquests fets van acabar el 1083, amb l'expulsió per les armes dels canonges, que es van veure obligats a buscar la protecció a Vic.
Canònica agustiniana
Els monjos marsellesos ocuparen ràpidament el monestir, però finalment les autoritats eclesiàstiques van retornar el mateix any la casa als canonges expulsats amb la diferència de quedar sotmesos a la regla reformada augustiniana en lloc de l'aquisgranesa.
Comunitat benedictina doble
El 1098 foren expulsats altre cop els canonges i s'hi traslladà una comunitat de monges procedents de Santa Perpètua de Brunyola (Var) i és a partir d'aquest moment quan va començar a anomenar-se Sant Joan de les Abadesses, en lloc de Sant Joan de Ripoll, nom amb que era coneguda fins llavors. Realment es tractava d'una comunitat doble: per una part les monges i per altra els clergues benedictins que la servien.
Canònica agustiniana (restauració)
Aquest estat de les coses es va mantenir fins el 1114, quan el monestir fou restituït als canonges agustinians que s’havien mantingut units però fora del monestir, les dues comunitats benedictines que l'ocupaven es van veure obligades a abandonar-lo. El papa Pasqual II va emetre aquell mateix any una butlla amb el vist-i-plau de la nova situació i sotmetent la casa a la Santa Seu. Aquesta comunitat és la que es va establir d'una manera definitiva al lloc inaugurant un nou període de molta vitalitat. El 1150 es va consagrar una nova església, l’actual. A partir del 1484 el monestir va passar a estar dirigit per abats comendataris, el que agreujà la decadència que s'havia començat a detectar anteriorment. El 1581 la comunitat va desaparèixer de fet i el 1592 la canònica es va secularitzar. El lloc va continuar regit per un arxiprest, fins que el 1856 es va traslladar a l'església del monestir la parròquia de la vila.


(informació de https://www.monestirs.cat)


El santíssim misteri:
Es data l'any 1251, quan va ser consagrat mitjançant la col·locació d'unes relíquies al cap i a les espatlles de la imatge de Crist. El seu promotor va ser un laic anomenat Dolcet. També hi va participar un canonge del monestir anomenat Ripoll Tarascó.
La denominació de Santíssim Misteri es va difondre a partir de 1426 quan es va trobar una Hòstia incorrupta entre les relíquies amagades a l'interior del cap de Jesús. A partir d'aleshores va gaudir d'una gran devoció popular.
Al segle XVII es van fer diverses reformes a la capella on es trobava, principalment la construcció d'un retaule barroc (destruït durant la Guerra Civil). Més important va ser l'actuació duta a terme al segle XVIII, amb la construcció d'un cambril a càrrec de Josep Morató i Soler. Aquest cambril va desaparèixer arran de les reconstruccions del segle XX, que comportaren la realització d'un nou absis seguint l'estil romànic del conjunt. Només en resta la decoració de guix de la cúpula, traslladada a la capella dels Dolors, on es pot veure actualment.
Va resultar malmès arran de la Guerra Civil. La figura del bon lladre (Dimas) va quedar destruïda i va ser feta de nou l'any 1952 per l'escultor Pere Jou basant-se en fotografies de l'original.

Passejant per Sant Joan de les Abadesses - 2


Passejant per Sant Joan de les Abadesses


Passejant per Vic


dimarts, 21 de novembre del 2017

Seminari Conciliar de Barcelona

Sala d'actes

Presidint l'altar de la capella
reconstruïda el 1.999

Al peu d'una escala

En un claustre, la Mare de Déu del Pilar

En un claustre

En un claustre, prop de la Biblioteca

En un claustre

En un altre claustre

Claustre al costat de la sala Sant Jordi

Els seminaris com a centres destinats a la formació dels sacerdots foren creats l’any 1545 per un decret del Concili de Trento. En aplicació d’aquest decret, l’arquebisbat de Barcelona va destinar un edifici a acollir el Seminari Conciliar. Aquest primer edifici estava situat al carrer de Montalegre, i prestà el seu servei des de l’any 1593 al 1772. Després va ser traslladat a l’Església de Betlem, a la Rambla, fins al 1878, en què novament es traslladà al carrer Tallers fins el 1882, any en que es traslladà a l’edifici del carrer Diputació.
El projecte arquitectònic de l’edifici actual va ser realitzat per l’arquitecte Elies Rogent, el mateix que va projectar la Universitat de Barcelona, i es va iniciar sota el pontificat del bisbe Josep M. Urquinaona. En l’edifici els seminaristes hi van començar a viure l’any 1882, però no va ser inaugurat oficialment fins al 4 de desembre de 1904.
En la Setmana Tràgica de 1909 el Seminari va ser assaltat i incendiat en part. Durant la guerra civil, l'edifici del Seminari, saquejat, va tenir diferents utilitats: seu de la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries, alberg de refugiats de guerra, camp de presoners, hospital, i residència per als presos de diversos camps de treball de Barcelona. El rector del seminari, el beat Josep Maria Peris, així com diversos formadors i seminaristes sofriren el martiri durant la persecució religiosa.
Un cop acabada la Guerra, però, ràpidament fou restaurat i els seminaristes s’hi tornaren a instal·lar. A partir de l’any 1970, els seminaristes van anar a viure en residències de diferents barris de Barcelona, quedant en l’edifici del carrer de la Diputació només les institucions acadèmiques. L’any 1984, es va iniciar un procés de rehabilitació per adequar-lo als nostres dies i acollir a la comunitat de seminaristes que, amb els seus formadors, s’hi instal·là de nou en la seva totalitat l’any 1999, de forma moderna i còmoda, distribuïts en tres residències, per cursos i edats.
La sala d'actes del seminari està presidida per aquesta imatge de la mare de Déu, que a sota hi podem llegir:
"Verge prodigiosa, tron puríssim
on reposa l'eterna saviesa
quan vingué al món a ensenyar el camí de la salvació.
Obteniu als vostres catalans
aquella fe que enfonsa les muntanyes
omple les valls i fa planar el camí de la vida."

Per més informació del seminari, clica'm

diumenge, 29 d’octubre del 2017

Orsanmichele (Florència)




El tabernacle d'Orcagna


L'església d'Orsanmichele ocupa el mateix lloc on antigament (des del segle VIII) se situava el convent d'una comunitat de monges, l'església de la qual era dedicada a sant Miquel (San Michele in Orto); d'aquí l'origen del nom de la construcció actual. Més endavant, ja el 1240, hom va decidir aixecar en aquest lloc una llotja o mercat cobert per a cereals, moment en què es va enderrocar l'antiga església. Posteriorment, cap a finals de segle es va bastir una nova llotja, amb la intervenció d'Arnolfo di Cambio. En record de l'antiga església hom hi va disposar unes imatges de sant Miquel i de la Mare de Déu. Aquesta darrera fou considerada miraculosa i va aplegar molta devoció, hom la coneixia com la Madonna delle Grazie.
Aquest edifici va quedar destruït per un incendi el 1304 i hom el va substituir per una construcció provisional fins que entre 1336 i 1350 es va aixecar l'actual, amb la intervenció dels mestres Francesco Talenti, Neri di Fioravante i Benci di Cione. La voluntat dels promotors era aconseguir un lloc digne per a venerar la Madonna delle Grazie, a més de conservar convenientment el gra i la farina.
Inicialment la planta baixa era oberta com un mercat, però entre 1367 i 1404 Simone Talenti s'encarregà de tancar-la. En aquesta mateixa època es va sobrealçar l'edifici amb dues plantes més, amb finestrals més petits. El 1352 es va encarregar a Andrea Orcagna la construcció d'un tabernacle, la disposició digne del qual va portar al tancament de la planta baixa i el trasllat del mercat a un altre indret. Aquest tancament fou l'origen d'una nova església amb una planta poc habitual, ja que té dues naus. Els pisos superiors van continuar amb la seva funció de magatzem de gra fins al segle XVI.

(Imatge Diego N)

Santuari de la Madonna (convento francescano)



El santuari de Maria Mare de la Divina Gracia està situat a San Romano, al municipi de Montopoli, al Val d'Arno. Es va originar a l'església de Santa Maria a Valiana, on es va tallar una imatge de la Verge en un tronc de roure, que va ser objecte de devoció creixent des de principis del segle XVI. L'any 1515 es va ampliar l'església per fer-la més adaptada a les noves demandes de culte, per part de la família Medici. L'any 1517 l'Ordre dels Frares Menors pren possessió del santuari i encara és custodi.

(Imatge de Diegon N)

Santa Maria del Carmine (Florència)


L'església de Santa Maria del Carmine a Florència és famosa per allotjar el cicle de frescos de la Capella Brancacci, obra fonamental de l'art del Renaixement, elaborats per Masaccio i Masolino (i posteriorment per Filippino Lippi).

(imatge de Diego N)

divendres, 20 d’octubre del 2017

Passejant per Haro


Església Parroquial de Sant Tomás Apòsto d'Haro (La Rioja)










L'Església Parroquial de Sant Tomás Apòstol és un temple religiós de culte catòlic sota l'advocació de Tomàs l'Apòstol de la localitat d'Haro. Va ser declarada Monument Històric-Artístic Nacional el 1931.
Es troba situada en el segon turó més alt del nucli urbà, denominat de La Mota o La Talaia, el que la fa visible des de molts punts de la ciutat i des de gairebé qualsevol punt de l'extraradi d'Haro.
La seva construcció es va dilatar en el temps entre els segles XVI i XVIII, fent visibles diferents estils segons l'època en què es van realitzar les diferents parts. Així la part més antiga i valorada és la seva portada principal, d'estil plateresc, construïda per Felipe Bigarny, considerat un dels més insignes escultors del renaixement espanyol. La capçalera de l'església, de gran alçada, és d'estil gòtic tardà, i la resta de la nau renaixentista. La gran torre, és principalment barroca i va ser molt important, ja que va servir de model per construir altres torres a la Rioja. El seu retaule major i el seu òrgan també són barrocs.
Una de les seves capelles és la de la la Soledat on trobem aquesta imatge.
La capella de la Soledat, també anomenada del Sant Sepulcre, es troba després del retaule major, quedant el seu accés parcialment amagat pel reliquiari. Va ser finalitzada el 1735 i sufragada per la família Coscojales. Té cúpula de mitja taronja sobre petxines, culminada per tambor amb llanterna i una altra cúpula. Paraments i cúpules estan pintades al fresc. Sobre la volta, pintures referents a la Passió ia la Resurrecció. Sobre les quatre petxines apareixen pintats els quatre evangelistes, la de Marc s'ha perdut, Mateu, Lluc i Joan.
En el retaule central d'estil barroc en colors daurats, es troba La Dolorosa. Als seus peus hi ha un fèretre envidriat amb una talla del Crist jacent, pertanyent a l'antic retaule. Aquesta imatge és treta en processó en Divendres Sant. Sobre aquests hi ha un quadre de la Verge atenent al nen Jesús. 

Per més informació d'Haro, clica'm



Basílica de Nostra Senyora de la Vega, Haro (La Rioja)

Nostra Senyora de la Vega

Porta lateral



Retaule 



La Basílica de La nostra Senyora de la Vega d'Haro ( la Rioja , Espanya ) es troba situada al paratge de la Vega. Es creu que va ser construïda al segle X, després d'arribar a la ciutat la imatge de la Verge de la Vega.
L'edifici d'estil barroc, és conseqüència de diverses ampliacions, l'última de 1703 segons projecte de Bernat de Munilla i Juan de Villanueva i portant-la a terme Pere Orcaechea, Ignacio Escorri i Pedro de Elejalde.
Destaca el retaule barroc de l'altar major construït en 1740 per Santiago de l'Amo. Al centre d'aquest es troba una imatge de la Mare de Déu al seu costat els seus pares, Sant Joaquim i Santa Ana Aquestes talles de 1740 , són de Manuel Lomero.
El 7 de setembre de 1952, va ser consagrada solemnement la basílica, en considerar aquesta data com el quart centenari de la fundació de la confraria de la Vega.
La imatge de la Verge de la Vega , d'estil gòtic, està datada al segle XIV. Mesura 1,30 mi té afegides una magrana (per la intervenció de Pedro Fernández III de Velasco i els seus seguidors gerrers en la presa de Granada en 1492 . Interpretació que confirmen els emblemes de Castella , Lleó i Granada al peu del tron) i unes espigues de blat (pel fet prodigiós atribuït a la Verge, d'haver convertit l'ordi en blat per pagar els deutes d'una família necessitada).


divendres, 13 d’octubre del 2017

Parròquia de Santa Felip Neri de Vic (Catalunya)

Retaule de la Mare de Déu


L’església de Sant Felip a Vic , d’estil barroc, que dóna nom a la plaça homònima, està dedicada a la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri , en llatí Congregatio Oratorii Sancti Philippi Nerii . Es tracta d’una congregació de sacerdots seculars i de seglars, constituïda com a societat de vida apostòlica. Fundada per Sant Felip Neri, els seus membres, coneguts com a oratorians o felipons, posposen al seu nom les sigles C.O. o Cong. Orat. Consta la seva presència a Vic des de l’any 1723.
L’emblema de la Congregació presenta un cor al centre envoltat de dues branques i sota dues estrelles de sis puntes. A la façana principal de característiques molt austeres apareix dins d’un medalló, la figura d’un sacerdot que ofereix el seu cor al creient.
I en entrar, excepcional, el retaule barroc dedicat a la Mare de Déu. La restauració i reconstrucció dels daurats del retaule de l’església de l’oratori de Sant Felip Neri foren efectuats pel Taller de Restauració Seguranyes de Vic.