dijous, 29 de desembre de 2016

Passejant per Castellò d'Empuries


Just davant de Santa Maria hi ha aquesta creu de terme.

Santa Maria de Castelló d'Empúries

Verge de la Candelera

Porta d'entrada

Mare de Déu de Fàtima
  

Futur vitrall

Immaculada Concepció (s. XVII)

Talla policromada (s. XVII)

Coronació

Candelera

Dolors

Sagrada família

Mare de Déu del Carme

Immaculada

Retaule major

Santa Maria de Castelló d'Empúries, Catedral de l'Empordà o Catedral de Castelló d'Empúries és una església gòtica situada al barri del Puig Salner del nucli antic de Castelló d'Empúries (Alt Empordà). Fou construït a sobre l'església romànica primitiva, de la qual en queden alguns vestigis, com els primers pisos de la torre campanar o la gran pila baptismal. És una basílica situada a la plaça Mossèn Cinto Verdaguer.[1] Es tracta d'un clar exponent de l'arquitectura del gòtic català, quedant palès en alguns dels seus elements més característics: la volta d'ogiva, els grans pilars, els pesats contraforts a l'exterior o els grans finestrals amb vitralls.
Cal destacar el retaule major d'alabastre de Beuda, atribuït a Vicenç Borràs i datat entre 1485 i 1493, tot i que sembla que ja era acabat el 1465. És d'estil gòtic flamíger renaixentista. Es considera una obra única a Catalunya i una de les millors mostres de l'escultura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV, a més, es tracta del darrer retaule d'aquesta tècnica al nostre país. Constituït per sòcol i bancal i format per nombroses peces d'alabastre procedents de la Garrotxa, el retaule té una alçada total de 6,56 metres, tres dels quals corresponen a la fornícula de la Verge de la Candelera.

Consta d'un sòcol llis i un bancal esculpit dividit en dos registres: l'inferior amb figures d'àngels que sostenen els símbols dels promotors de l'obra i el superior amb escenes de la Passió, emmarcades per dossers, alhora rematats per pinacles decorats. En el tabernacle central hi ha tres plafons més grans amb les representacions de l'Ecce Homo, la Verge Maria i Sant Joan Evangelista. La part superior està coronada per una sanefa de motius vegetals, damunt la qual hi ha una gran fornícula amb la imatge de la Verge Candelera, patrona de la població.

Sant Just Pastor, Barcelona

Façana Església





Mare de Déu de Montserrat

L'església dels sants Just i Pastor és una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l’arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV.
Història
Tot i que la tradició la fa remuntar al segle IV, està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual està testimoniada des del segle X. Sants Just i Pastor va ser cedida pels almoiners de Mir, el 985, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials. A la seva demarcació parroquial s'hi situaven el Palau Reial i moltes residències nobles de la ciutat, que col·laboraren a la construcció de l'església.
La construcció de l'església gòtica va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins el 1574, l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona.
Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s'acabaria al segle següent.
La construcció de la façana i el campanar s'allargà fins el segle XVI, i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja.
Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l'absis, i per a fer-ho s'avançà l'altar. També s'hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra de Josep Oriol Mestres.
L'any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.
L'edifici
És una església gòtica formada per una nau central de cinc trams coberta per voltes de creueria amb claus de volta policromades, absis poligonal i sis capelles rectangulars entre els contraforts a cada costat. Recorren la part alta finestres calades amb vitralls de colors del segle XVI.
Les façanes són austeres i força simples; a la façana principal s'havien previst dues torres, però només se'n va arribar a construir una situada a la dreta de la façana i amb forma semioctogonal.
S'hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, i la tradició vol que la imatge que es venera a Montserrat hagués estat venerada en aquesta església fins que fou amagada a la muntanya per salvar-la de la invasió musulmana; tot i això, el seu culte només hi està testimoniat des de principi del segle XIX.
La llegenda de Sants Just i Pastor i Montserrat
Segons la tradició, la Mare de Déu de Montserrat forma part de l'església dels Sants Just i Pastor des de l'època en què Sant Pacià va ser bisbe de Barcelona. Explica la llegenda que la imatge va arribar a Barcelona des Jerusalem, on Sant Lluc l'havia tallat, a petició de Sant Pere, en una fusta cremada per un llamp. Per aquest motiu se li coneixia amb el nom de jerosolimitana (que vol dir "nativa de Jerusalem"). Sant Pere la va portar a Roma, i va ser sant Pau qui la va portar fins a Tarragona en un dels seus viatges. De Tarragona va viatjar a Barcelona, i va acabar dipositada a l'església dels Sants Just i Pastor.
El seu viatge d'anada a Montserrat es va produir al segle VIII. Davant la invasió musulmana i la por dels barcelonins a que pogués ser danyada, es va decidir amagar en un lloc protegit. Es diu que en principi es va ocultar en les pròpies catacumbes que hi havia a l'església, però davant la preocupació per la seva seguretat se'ls va encarregar al bisbe i a un capità de l'exèrcit que viatgessin fora de Barcelona i l'ocultessin en el lloc més amagat que trobessin. Explica la llegenda que en arribar al peu de la muntanya de Montserrat un ocell de vistós plomatge va cridar la seva atenció, i seguint a través de escarpats senders, van arribar a una cova natural on van decidir amagar la imatge i tornar a Barcelona. Però en el camí de tornada van ser assaltats i morts per tropes sarraïnes, i el secret va morir amb ells, de manera que ningú va saber el lloc que havien triat. En conseqüència, es va perdre la pista de la imatge i, amb el pas del temps, va entrar en l'oblit.
Cent anys més tard, uns pastors que estaven amb el seu ramat per la muntanya van veure una llum misteriosa i van sentir una sèrie de cants celestials que sortien d'una petita cova amagada a mitja alçada de la muntanya. En principi no van fer cas, però al repetir consecutivament durant diferents dies, van decidir avisar el rector de Monistrol i demanar-li que els acompanyés al lloc per comprovar personalment els estranys fets. Es va organitzar una petita comitiva encapçalada pel bisbe de Vic, Gotmar, que en entrar a la cova va trobar la talla de la Verge que s'havia amagat temps enrere. Amb la finalitat de col·locar en un lloc digne es va decidir traslladar-la a Manresa però, a mig camí, la imatge va començar a pesar cada vegada més i més, fins que va ser impossible poder continuar amb la seva càrrega. Es va interpretar que era un senyal diví amb què la Verge expressava la seva voluntat de romandre on havia estat durant els últims cent anys. Es va aixecar una petita ermita per acollir-la i, posteriorment, el monestir que avui en dia coneixem, promogut per l'Abat Oliva.
El creixement del monestir va ser relativament ràpid. Al segle XII va passar a tenir abat propi i una comunitat de dotze monjos, i va aconseguir el grau d'abadia. El que no molts saben, és que a finals del segle XV, a causa del enfrontament que havia mantingut l'abadia amb la corona durant la guerra civil catalana, pel posicionament de l'abat (que també era president de la Generalitat) en contra del rei Joan II, el seu fill Ferran el Catòlic li va treure l'autonomia i va fer que passés a dependre de la congregació de Sant Benet de Valladolid, incorporant a la comunitat catorze monjos castellans. Així va romandre fins entrat el segle XIX, quan es va dissoldre la congregació de Valladolid i va recuperar tota la seva autonomia. Durant tots aquests segles, la talla de la Verge va continuar allà.
A partir del segle XIX van començar els problemes. La talla va haver amagar en diferents ocasions a causa de la invasió francesa i als consecutius canvis de govern. El 1822 va tornar per primera vegada a Barcelona per ser restaurada, on va romandre dos anys, i va tornar de nou a Montserrat. A l'inici de la guerra civil del 36 va ser amagada de nou i substituïda per una còpia. Es diu que l'original va tornar definitivament a Barcelona i que es va col·locar de manera permanent a l'església dels Sants Just i Pastor, conservant a Montserrat la còpia.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Església de Sant Gaietà (Barcelona)

Altar Major

Sagrada Família

Capella Santíssim

Immaculada

Poques notícies tenim de la primera Casa Teatina del carrer Tallers; sí, hi ha algunes dades més, de la que van fundar cinquanta anys més tard en un barri més cèntric. I molt més riques són les dades de meitat del segle XVIII, en què se'ns descriu el bullici amb què es celebraven les festes del Sant.
Aquella primera església no era de grans dimensions, però sí capaç. L'afluència de devots s'iniciava el 7 d'agost, a trenc d'alba. L'església s'obria a les quatre del matí. Escrits contemporanis insisteixen en l'atmosfera sufocant de l'església, a causa de "l'estació i la gentada". Aquesta gran concurrència pertanyia a nombroses classes socials, ja que així consta en els Llibres d'Actes. Es parla ells de les visites del Bisbe, del Governador militar, d'un sense nombre de Marquesos, al costat de la nota significativa que el nombre de captaires augmentava, volent participar de la providència del Pare de Providència.
Això succeïa fa dos-cents anys. Així podem comprendre ara d'on li ve a Barcelona la devoció a Sant Gaietà.
L'antic temple teatí, tan ple de records, s'havia convertit en diverses oficines de l'Estat, i -quan el 1927 tornen els Teatins a Barcelona després de la famosa desamortització- pensen de seguida en la construcció d'un nou temple dedicat al fundador.
Durant el període vermell, una bomba va destruir la major part dóna la Casa situada a la porta de l'Àngel i més tard tot va ser demolit. Per això cal buscar nova Casa i la Comunitat s'establirà al carrer Enric Granados, cantonada Consell de Cent. I allà s'obre el primer Oratori semipúblic, de reduïdes dimensions. Més tard s'ampliarà notablement i serà el Pare Bartomeu Caldentey, en aquells dies Prepòsit General de l'Orde, que beneeixi l'església en la vespra de Sant Josep de l'any 1931.
Els Teatins fan que es revifi la devoció a Sant Gaietà i els barcelonins uneixen a la seva devoció al Pare de Providència el record del Pare Gallifa, heroi i màrtir de la Independència catalana durant la invasió napoleònica.
Tornen els anys nefasts de la dominació vermella i tant l'església com la residència tornen a ser ocupades per diferents serveis del govern republicà. Seria després de 1939 quan els Religiosos s'estableixen de nou i, després de reposar les imatges, reprenen el culte.
Però la idea de construir un temple sumptuós i capaç, pren més força cada dia i arriba a quallar anys més tard en una esplèndida realitat. Es compra un solar confrontant -amb façana al carrer Consell de cent- i les obres -gràcies a les ajudes dels devots de Sant Cayetano- prenen un vigor inusitat. Tant és així que el 12 d'abril de 1947, aniversari de la canonització del nostre sant, és beneïda i col·locada la primera pedra per l'Excm. Sr. Dr. D. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona. I el 26 juny 1955 seria beneït solemnement el temple actual.
El 28 de juny de 1960 va ser igualment beneïda la bonica i recollida Capella del Santíssim, construïda en els locals que van ser durant molt temps la modestíssima església de Sant Gaietà. Als cinc anys de la benedicció del gran temple, aquesta Capella és un colofó ​​al treball realitzat a Barcelona pels Teatinos a favor de la devoció al seu Fundador.

(informació extreta de http://www.teatino.es/)

dimarts, 27 de desembre de 2016

Santuari de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes (Barcelona)

Immaculada al jardí


Assumpció (entrada)

Mare de Déu amb infant (façana)

L'Església de Santa Maria Reina es troba al barri de Pedralbes, al districte de Les Corts de Barcelona. És obra de l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui la va dissenyar en estil neorenaixentista, amb una forta influència brunelleschiana. Fou construïda entre 1922 i 1936, com una filial del Monestir de Montserrat —inicialment es va anomenar Església de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes— i, igual que aquest, pertany a l'orde benedictí.
L'església va ser financiada per Josep Nicolau d'Olzina, qui va suggerir la construcció en estil renaixentista, sense dubte com a reflex del classicisme noucentista de moda a l'època. Les obres van ser interrompudes per l'esclat de la Guerra Civil, per la qual Rubió va haver d'exiliar-se, i van ser finalitzades als anys 1950 per Raimon Duran i Reynals.
El conjunt està integrat per l'església, que està flanquejada per dos claustres, a més d'un campanar i diversos edificis annexos, convertits actualment en un col·legi major. L'església té planta de creu llatina, amb una nau de volta de canó, inspirada en la Capella Pazzi de Brunelleschi, i cúpula semiesfèrica amb tambor octagonal —inspirada en el baptisteri de Sant Joan de Florència—, amb un absis semicircular a la part posterior. El 1996 es va reformar el presbiteri i l'altar.[1] A la seva part esquerra té una capella mortuòria amb planta de creu grega i nova cúpula semiesfèrica. El campanar està inspirat en el famós campanile de Venècia.
El pòrtic d'entrada té forma d'arc de mig punt, rematat per un frontó triangular, i està decorat amb pintures de Josep Obiols, realitzades entre 1950 i 1951: la central, sobre la porta d'entrada, està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu; a les llunetes laterals es troben representacions de Santa Eulàlia i Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya, respectivament.

Parròquia Verge de la Pau (Barcelona)


La parròquia Verge de la Pau va ser fundada pel qui fou Arquebisbe-Bisbe de Barcelona, Dr. Gregori Modrego Casaus, el dia 9 d´octubre de 1945. Començà les seves activitats el mes de juliol de 1948, en el convent de Sta. Magdalena de les Monges Agustines Ermitanes del C. Vallmajor 29, per pertànyer a la demarcació parroquial (convent que encara existeix en l´actualitat). El primer rector va ser Mn. Ramon Conill Serra, que va prendre possessió del càrrec el 17 de juliol de 1948. El dia 30 de maig de 1953 es va beneir la primera pedra del nioritat, el 9 de gener de 1952, s´havia beneït la imatge de la Mare de Déu de la Pau, titular de la parròquia, que començada per Martí Cabré fou acabada per Josep Camps Arnau, per causa de la defunció del primer, amb la intenció que presidís el gran temple de devoció mariana que es volia construir d´acord amb el projecte inicial.
La construcció de la parròquia s´ha fet en tres fases. La primera segons projecte de l'arquitecte Pere Cendoya. D´aquesta època n´és la cripta. El segon projecte, de l'Arquitecte Josep Miquel Serra Dalmases, donà forma a l´actual conjunt parroquial, quan Mn. Josep Codinach fou anomenat rector de la parròquia l´any 1962, que va reprendreomenat rector de la parròquia l´any 1962, que va reprendre les obres l´any 1963. El tercer, la reforma de la Capella del Santíssim del projecte anterior, convertida en Església Parroquial
El 30 d´octubre de 1966, els actuals locals parroquials començaren les seves activitats amb la benedicció que feu el bisbe coadjutor Dr. Marcelo González de la Capella del Santíssim i del baptisteri, conjunt arquitectònic separat del temple
Les obres de la tercera fase es realitzaren, quan l´actual rector Mn. Manuel Claret i Nonell, anomenat rector el juny de 1991, per jubilació de Mn. Codinach, d´acord amb el parer del Consell Parroquial i de l´Arquebisbat de Barcelona, decidí ampliar la capella del Santíssim, segons projecte del mateix arquitecte que l´havia construït. El dia 14 de novembre de 1993, el bisbe auxiliar de la diòcesi, Dr. Pere Tena, inaugurava i consagrava al culte el que és l'actual temple parroquial.

dissabte, 17 de desembre de 2016

Parròquia de Santa Maria (Arenys de Mar)


Façana principal


Retaule Major

Mare de Déu de Montserrat

Santa Maria d'Arenys és una església del municipi d'Arenys de Mar que pertany al Bisbat de Girona. Es troba al centre de la població, prop de la Rambla o Riera d'Arenys. Va néixer com una secessió de la parròquia de Sant Martí d'Arenys (Arenys de Munt) l'any 1575, encara que no fou independent del tot fins al 1781. Va ser consagrada el 28 de juliol de 1686 i posada sota el patronatge de la Mare de Déu Assumpta, la imatge de la qual presideix el retaule de l'altar major. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

(fotos de l'Eva)

Passejant per Arenys de Mar


(foto de l'Eva)