diumenge, 27 de novembre de 2016

ESGLÉSIA DE SANT PERE MÀRTIR d'Escaldes-Engordany (Andorra)

Immaculada façana

Mare de Déu de Meritxell


Immaculada

Pietat

L’església de Sant Pere Màrtir està situada a la part alta de l’avinguda principal d’Escaldes-Engordany. 
Es tracta d’un temple concebut per l’arquitecte Josep Danés com a edifici dedicat als paraires, atesa la importància del sector tèxtil a la parròquia. L’església de Sant Pere Màrtir és d’estil neoromànic amb campanar de torre. Data de 1956 i està feta amb pedra de talla de granit. Es creu que el retaule major fou construït gràcies a la col·laboració de la Confraria de Paraires i Teixidors. La façana exterior està decorada amb ceràmiques i serigrafies sobre les benaurances, obra de l’escultor Sergi Mas, i una Immaculada de l’escultor Josep Viladomat, del mateix escultor és la Pietat que trobem a l'interior del temple.

Parròquia sant Julià i Sant Germà de Lòria de Sant Julià de Lòria (Andorra)


A l'altar Major

Mare de Déu del Remei (segle XII)
  
Immaculada

Mare de Déu del Canólich, patrona (s. XII)


Vitrall Mare de Déu del Canólich
Vitrall Mare de Déu de Montserat, Pilar i Lourdes

Mare de Déu dels Dolors



Sant Julià i Sant Germà de Lòria és l'església parroquial de Sant Julià de Lòria. D'origen romànic, conserva un campanar d'estil llombard. L'absis va ser modificat el segle xviii i la nau va ser enderrocada i reconstruïda el segle xx seguint l'estil de l'arquitectura de granit.
La Mare de Déu de Canòlic. 
L'etimologia del topònim Canòlic no és gens clara. S'han fet algunes elucubracions, però certes grafies utilitzades a l'Edat Mitjana, com canolig, encara dificulten més trobar una explicació sobre l'origen del mot. En tot cas, és difícil que provingui del llatí canonicu, perquè no es té constància que la canònica de la Seu d'Urgell posseís res a l'indret. S'han fet altres propostes fantasioses que no tenen cap mena de suport toponomàstic.
Actualment no es conserva cap estructura de l'antiga església romànica que degué existir en aquest lloc, tal com ho testimonia la pervivència d'una talla policromada de la Mare de Déu. Segons la tradició, aquesta figura fou trobada el 1223 per un pastor de Bixessarri gràcies a un colom blanc que el portava amb insistència cap a una petita balma, on ara s'aixeca el santuari de Canòlic. Aquesta imatge mariana és una talla policromada romànica, molt expressiva.
El santuari actualment és un edifici de factura moderna que es va restaurar entre els anys 1973 i 1979. Exteriorment consta d'una nau rectangular i campanar d'espadanya. A l'interior presenta una volta de canó i un gran arc triomfa amb un retaule barroc dedicat a Santa Maria. Al voltant de l'església hi ha taules i barbacoes i a l'altre costat de la carretera un restaurant i hotel.
La Mare de Déu de Canòlic és la patrona de la parròquia de Sant Julià de Lòria i es conserva a l'església parroquial de Sant Julià de Lòria. Els seus habitants pugen en gran nombre al santuari el darrer dissabte de maig quan se celebra l'aplec per a venerar la imatge. Aquesta Mare de Déu va ser coronada pel vaticà l'any 1999. L'any abans, es va celebrar el 775è aniversari de la trobada de la verge (1223 –1998).
Conta la llegenda que la imatge de la Mare de Déu de Canòlich va ser amagada perquè no la trobessin els sarraïns. Després de transcórrer uns quants anys, un dia d’agost de 1223 un pastor va veure un ocell meravellós dalt d’una penya. L’home va agafar l’au i se la va endur a casa seva, però l’endemà aquesta va tornar a ser a l’indret on l’havia trobat. Els mateixos fets es van anar repetint durant una colla de dies, fins que a la fi el pastor va comprendre que aquell ocell volia dir alguna cosa, i és per això que va organitzar una recerca amb diferents homes per la zona. Va ser així com van trobar la Verge, i després la van portar en processó fins a baix a la vall, on van decidir construir-li un santuari. Però el temple cada nit s’enrunava. Després d’una nevada en ple estiu, els homes van comprendre que la Verge volia el santuari allà on l’havien trobada, i es van disposar a complir la seva voluntat. 


dissabte, 19 de novembre de 2016

Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva


L'Església Col·legiata Basílica de Santa Maria és l'església principal de la ciutat de Xàtiva, la Costera, País Valencià, també es coneix com la Seu. Començà a construir-se el 1596. És l'edifici religiós més important de la ciutat. Després de la conquesta de Xàtiva de Jaume I l'antiga mesquita major va esdevenir església cristiana, dedicada a Santa Maria, com era costum en el rei, erigint-la en cap d'un dels tres ardiaconats i arxidiaconat de la diòcesi. El 1413, el papa Benet XIII l'elevà a la categoria de col·legiata, creant en ella quinze canonges, un degà, un sagristà i un cabiscol. És monument nacional des de 1931 i basílica menor des de 1973

divendres, 18 de novembre de 2016

Passejant per Tortosa

Mare de Déu del roser

El carrer de la Rosa és un carrer de Tortosa (Baix Ebre) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Comunica el carrer del Bisbe Aznar amb la plaça de la Cinta. Conserva els palaus Oriol, Despuig i Capmany; la resta dels edificis, distribuïts en habitatges plurifamiliars de tres pisos o bé tres pisos i golfes, són tots de la darreria del segle XIX i el començament del XX. L'estat de conservació d'aquests és mitjà. El carrer es troba dins del primitiu recinte romà, paral·lel a l'antic cardo romà (avui carrer de la Ciutat). A l'extrem sud es trobava la porta principal de la ciutat, l'anomenat portal de la Rosa o del Pont de Pedra, que tenia tres arcades en època romana i després quedà en una amb dues torres. Sobre l'arc hi havia una imatge de la Mare de Déu de la Rosa, que es conservà enmig del carrer fins al 1936 després que el 1878 l'arc fos enderrocat per una riuada. El pont es conserva per sota del carrer actual.
Durant l'Edat Mitjana rebia el nom de carrer dels Sastres i formava una via urbana força important, com ho demostren els palaus que conserva. Formava part de l'eix comercial que anava des de la Llotja fins al portal del Romeu, i va mantenir la seva importància en aquest aspecte fins a la darreria del segle XIX.
Les façanes solen ser de carreus de pedra grans a la planta, amb portes d'arc escarser i emmarcament de pedra, i arrebossades o amb pintades senzilles als nivells superiors. Els balcons poden ser de base de pedra (núm. 14 i núm. 16) o de ferro amb manises a la base.
Els vestíbuls de la planta baixa solen també tenir sòcol de revestiment amb ceràmica vidrada. Les escales són encaixades o a la catalana, amb ull central petit.
Són abundants els comerços de les plantes baixes, poc reformats pel que fa a l'estructura, però el carrer han perdut la importància que sempre havia tingut en aquest aspecte. 

Catedral de Tortosa

Nostra Senyora de la Cinta

Nostra Senyora de la Cinta


Dormició de Maria

Santa Anna i Maria

altar major

Capella de la Mare de Déu o dels Garret

Mare de Déu del Carme

Accés a la capella de Nostra Senyora de la Cinta

Verge de la Cinta.

Al Claustre

Al Claustre

La catedral de Tortosa és un edifici religiós de Tortosa que està sota l'advocació de Santa Maria, i se situa en el nucli antic d'aquesta població, a tocar del riu Ebre. L'actual edifici és gòtic de l'any 1347 i va ser edificat sobre un anterior romànic; fou consagrat per primera vegada el 1441 i continuant les fases de construcció fins a arribar a la façana barroca acabada el 1757. Les excavacions arqueològiques, han fet palès que aproximadament en aquest mateix lloc hi havia hagut el fòrum romà.

Reliquiaris de la Santa Cinta.
Segons una tradició la Verge se li va aparèixer a un canonge de la catedral, donant-li una cinta del seu vestit, que li feia de faixí, com a signe del seu amor als tortosins, dient-se des d'aleshores la "Santa Cinta". Segons l'inventari de la sagristia, la relíquia de la Santa Cinta des de l'any 1333 es guardava en una capsa, l'any 1453 consta que hi havia dues peces que contenien la Cinta ja dividida en dues parts, el 10 d'octubre de l'any 1619 el bisbe Lluís de Tena va fer donació d'un gran reliquiari per guardar la part més gran de la Cinta, aquest Reliquiari Major, obrat en argent, que tenia una alçada de 75 centímetres i pesava 6.600 grams, va ser sostret al final de la guerra civil d'un dipòsit del Banc d'Espanya i embarcat a bord del iot Vita, pel que sembla amb destí a Mèxic.
La part petita va ser guardada en capsa d'argent fins a la creació del Reliquiari Menor l'any 1742, de 43 centímetres d'alçada amb un pes de 2.035 grams, reproducció en mida més reduïda de l'antic reliquiari Major. El reliquiari més petit també va ser evacuat per les autoritats republicanes en 1938 però a diferència del major va ser recuperat a la localitat de Darnius.

dijous, 17 de novembre de 2016

Portal del Romeu de Tortosa


El portal del Romeu era un pas sobre el barranc del Vall (pont de fusta), i el seu nom sembla derivar d'una llegenda medieval, recollida per Cristòfol Despuig: els musulmans, el 31 de desembre de 1148, van intentar reconquerir Tortosa. La ciutat va ser protegida per les dones mentre Ramon Berenguer IV setjava Lleida. Aquelles van ser premiades per l'ordre de l'aixà i un romeu, identificat aquest últim amb la imatge de Sant Jaume del portal. La imatge de Sant Cristòfol que apareix en el portal des de 1385 està relacionada amb la protecció dels cursos de l'aigua, barrancs i rius. Els relleus actuals daten del Segle XVIII.

Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València

Mare de Déu dels Desemparats

Porta lateral

La Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de la ciutat de València alberga la imatge de la Mare de Déu del mateix nom, la més venerada pels valencians.
El 1652 va començar la construcció de la capella adequada al creixent culte tributat a la imatge de la confraria de "Nostra Dóna Sancta Maria dels Ignocents", projecte que fou encarregat a l'arquitecte de Requena Diego Martínez Ponce de Urrana. S'acabà el 1667. Fou declarada monument historicoartístic el juny del 1981.
La Basílica de la Mare de Déu dels Desamparats té un gran significat entre els valencians, perquè en ella es troba la imatge d'aquesta marededéu, que és la patrona de la ciutat, coneguda afectuosament com la "geperudeta", pel fet que està lleugerament inclinada cap avant, la qual cosa ha sigut interpretat per alguns com a signe que la imatge pertany a una estàtua jacent

Catedral de València

Plaça de la Verge

Accés per la plaça de la verge

Mare de Déu de "la cadira"

La catedral de València (basílica metropolitana) és seu de l'arquebisbat de València i està dedicada a Santa Maria per desig de Jaume I, fidel a la tradicional devoció mariana del segle XIII. Fou consagrada l'any 1238 per l'arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga seu visigòtica.
El gòtic català o mediterrani és l'estil predominant d'aquesta catedral, tot i que també conté elements del romànic, del gòtic francès, del renaixement, del barroc i neoclàssic. Al seu interior s'hi venera el Sant Calze, datat del segle I, i donat a la catedral pel rei Alfons el Magnànim el 1436.
Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Alexandre VI. Aquest darrer Papa valencià, quan encara era el cardenal Roderic de Borja, féu la petició per elevar la seu valentina al rang de Metropolitana, categoria que li fou atorgada pel papa Innocenci VIII el 1492.

Passejant per València

Mare de Déu dels desemparats

dimecres, 16 de novembre de 2016

"Convento de la Consolación" de Xàtiva



"En el ya desaparecido “Portal fosc”. Allá por el año 1518 había una ermita y en ella un hermoso cuadro de la Virgen de la Consolación. Bella pintura de autor desconocido, creación del arte valenciano( de fines del S. XV o principios del XVI, según opinan algunos críticos.
La guerra y la peste hicieron sus estragos en la ciudad. Los setabenses acuden a pedir gracias y consuelo ante esta imagen de Ntra. Sra. De la consolación.
Y los frailes dominicos que ya estaban establecidos en la ciudad desde el año 1347, siendo entonces prior el venerable P. Fr. Luis Castelloli, trae monjas dominicas del Monasterio de Ntra., Sra. De los Ángeles de la ciudad de Barcelona y funda, el 31 de marzo de 1520 el convento de la consolación sobre y alrededor de dicha ermita. Pocos detalles conocemos de la historia de dicho monasterio ya que primero el incendio de 1707 y después el terremoto de 1748 nos han dejado sin documentos. Se conoce por un manuscrito de la real biblioteca del Escorial que el duque de Calabria, D. Fernando de Aragón tuvo una hija que ingresó como religiosa en esta monasterio de la que dice: “Ilustrísima e muy virtuosísima religiosa sor Jerónima d´Aragón.”
También se conserva una carta fechada desde Manila el 24 de junio de 1764 y firmada por el hoy San Jacinto de Castañeda dirigida a la M. Priora Sor Josefa M. Aliaga y Comunidad.
La devoción que los setabenses tenían a la Virgen de la Consolación tiene una continuidad. Se lee en las crónicas: Todos los años el día de la Asunción, ambos cabildos, el eclesiástico y el civil iban procesionalmente a visitar a la Virgen del portal Fosc.
El tiempo, las guerras, las catástrofes, pueden haber destruido y erosionado los valores artísticos e históricos, pero los valores del espíritu han permanecido gracias a la tradición viva que la comunidad de monjas Dominicas guarda actualiza y cultiva."

Per: Sor Elvira Catalá
(http://www.monjasdominicasxativa.org/historia.html)

Església de Sant Francesc (Xàtiva)




Aquesta església es pot considerar l'únic vestigi arquitectònic del desaparegut convent de Sant Francesc, fundat per Jaume I, del qual formava part. La seua primera ubicació va ser fora de la muralla, però va ser destruïda durant la Guerra castellanoaragonesa de 1356-1369, anomenada Guerra dels Dos Peres (quan la ciutat va ser assetjada per Pere I de Castella, el Cruel), reconstruïts (convent i església) entre 1366 i 1377 en terrenys de la ciutat situats intramurs. Als seus voltants veiem aquestes tres imatges.

Passejant per Xàtiva


Retaule al carrer (Xàtiva)


Tot anant cap a la plaça de la Seu, ens trobem amb el carrer Noguera on podem veure a més a més de l'antiga Botica central (antiga farmàcia del poble) aquest bonic retaule d'estil rococó. Diuen que estava dedicat a la Mare de Déu de la Seu, aquesta apareix envoltada de personatges xativins, que van aconseguir la santedat o un rang eclesiàstic elevat en l'època. A la part inferior del retaule veiem una representació de la ciutat emmurallada, i a sobre, una galeria de teòlegs, cavallers i dignitats d'ordres religioses, els situats a tots dos costats veiem diferents símbols al·legòrics a pintors, guerrers, navegants i homes de lletres. Aquest retaule va ser restaurat al segle XVIII per A. Bolinches Molina i posteriorment per R. Gimeno Ramírez al juny-octubre de l'any 1986.

Hospital reial de Xàtiva


L'hospital es pot datar al segle XIII, quan Jaume I després de la reconquesta de la ciutat va fundar un hospital (1250). Ja al segle XV es té notícies de la necessitat de construir un altre hospital davant la insuficient capacitat de l'existent, ampliant mitjançant l'adquisició d'habitatges confrontants, ocupant tota l'illa, i a l'elevació d'un hospital de nova planta, la construcció es va allargar durant el segle XVI. Al segle XVIII, a 1707, amb l'incendi de la ciutat, va ser necessària la seua reforma interior, es van aprofitar aquestes reformes per decorar les seues sales a finals del mateix segle amb suports de taulellets de la Reial Fàbrica de València, adquirida feia poc pel xativí d'origen francès, Marc Antoni Disdier.
El conjunt està estructurat al voltant d'un pati interior però l'element que l'identifica, és la façana principal, organitzada en dos estils completament diferents, que evidencien les fases constructives, fusió de l'última arquitectura gòtica i els primers assajos renaixentistes. Presenta planta trapezoïdal. A la part inferior dreta hi ha l'accés a la capella gòtica, composta per una portada adovellada i un timpà de mig punt sobre el qual es desenvolupa un arc conopial que en la seva última imposta està decorada per figures d'àngels músics que acompanyen la mare de Déu i al nen situats en una fornícula superior.
A la part superior de la façana es desenvolupa una lògia correguda d'arcs de mig punt amb un ràfec en sortint. La resta de la façana és d'estil renaixentista. La porta central a manera d'arc triomfal romà, emmarcat per fornícules. Al centre la portada i sobre ella seguint l'eix de simetria s'obren tres finestrals. Un quart finestral se situa a la part esquerra lleugerament més separat dels altres la qual cosa dóna un gran equilibri visual al conjunt de la façana. L'interior és d'una sola nau de planta quadrada amb coberta de volta estavellada de tercelets amb les claus policromades que se sustenta en mènsules també policromades.

Passejant per Xàtiva

Mare de Déu de la Seu, patrona de Xàtiva

Mate de Déu dels desemparats


dimarts, 15 de novembre de 2016