dijous, 25 d’agost de 2016

Église Saint-Michel-des-Lions de Limoges (França)

 



L'església de Saint-Michel-des-Lions és una de les principals esglésies de Limoges. Deu el seu nom a dos lleons de pedra gal-romanes que guarden la seva entrada.
(imatge de la família Navarro Salvà)

Église Saint-Pierre-du-Queyroix de Limoges (França)


Església que destaca per l'arquitectura gòtica, que data dels segles XIII i XVI, conserva elements romànics. 
L'església conté, entre altres coses, un treball del segle XVI vidrieres de Jean Pénicaud que representa la mort i la coronació de la Mare de Déu, i retaules barrocs de l'antiga capella dels jesuïtes, que ara es troba dins de l'escola secundària Gai-Lussac.

(imatge de la família Navarro Salvà)

Cathédrale Saint-Étienne de Limoges (frança)


Notre Dame de la Pleine Lumière

La nostra Senyora de la Llum completa. Hi ha una majestat romànica inspirat Mare de Déu de Alvèrnia i verges negres, especialment de Puy en Velay Verge cremada el 1974.
Aquest treball excepcional d'arts del foc, esmalt i plata gravada, reflecteix de la millor manera la tradició de l'obra de Limoges

La catedral conté dues obres renaixentistes de gran qualitat: reixa feta per ordre del bisbe Jean de Langeac, i la tomba d'aquest bisbe en el qual hi ha les escenes de l'Apocalipsi.
Les parets de la cripta romànica, tancat al públic, tenen bells frescos que representen el Crist en la glòria. Poden ser de la mateixa mà que la miniatura d'un manuscrit del segle XII anteriorment guardats a la catedral.
Algunes pintures medievals són encara visibles en algunes capelles i en les voltes del cor (incloent àngels músics representatius) però gairebé tots aquests frescos del segle XIX.

(imatge de la família Navarro Salvà)

Parròquia de Sant Joan Maria Vianney de Barcelona

Mare de Déu de Fàtima



Mare de Déu de Montserrat

Mare de Déu del Pilar

Mare de Déu dels Dolors

L´any 1949 el llavors bisbe de Barcelona, Dr. Gregori Modrego, va erigir una nova parròquia en Sants, amb el nom de Sant Joan Mª.Vianney. Mn. Josep Mendoza va ser l´encarregat per mans del bisbe de portar la tasca a terme i al cap de tres mesos ja s´inaugurava en uns baixos del carrer Alcolea 107.
En maig del mateix any es van trobar uns terrenys per la construcció del nou temple. 
Uns terrenys en "Can Mantega" finca de cultiu agrícola. El 22 de juny de 1952, el Dr. Modrego va beneir i va col·locar la primera pedra del actual temple. 
L´interior del temple es d´una gran originalitat, doncs es troba sostingut per sis arcs parabòlics, que li donen forma de quilla invertida. 
La imatge del Sant es obra del escultor Jaume Sugrañes. 
Poc a poc es van adquirint el Sagrari, el Via Crucis, els sants, el Sant Crist.
L´any 1968 Mn. Mendoza després d´una llarga malaltia ens va deixar, era la festa de tots sants.
El 27 de Novembre de 1968, prenia possessió com a Rector Mn. Jordi Boltà, ordenat el 1952. 
El dia 27 de novembre de 1999 es va celebrar el 50 aniversari de la Parròquia. 
El dia 3 d'octubre de 2004, va prendre possessió com a nou rector Mn. R. Octavi Sánchez i Valero

Parròquia de Santa Tecla de Barcelona

Mare de Déu del Carme

Immaculada

Mare de Déu de Montserrat

Mare de Déu del Pilar

dimecres, 24 d’agost de 2016

Parroquia de Santa María de Ribes de Freser (Catalunya)




L'església Parroquial Santa Maria de Ribes original va ser construïda l'any 1035. Edifici que podem observar en l'actualitat és una reconstrucció de la mateixa obra de J. Danés i Torras (1945-1946), de línies parabòliques i amb una decoració pictòrica apropiada, que va substituir l'antic temple, destruït el 1936, durant la Guerra Civil Espanyola. Està documentada des de l'any 1035, de l'església primitiva romànica queden només tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombarda i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església. Al museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del baldaquí romànic, procedent de l'antiga església amb un Pantocràtor al centre, magnífica mostra de pintura del segle XII.

(imatge de la Dala i el Kicu)

Passejant per Queralbs - 2


A la carrer del mig veiem aquesta imatge
(imatge de la Dala i el Kicu)

Passejant per Queralbs - 1


A la plaça de can Joanich veiem aquesta imatge
(imatge de la Dala i el Kicu)

dimarts, 23 d’agost de 2016

Basílica del SACRE-CŒUR de Montmartre de París


La Basílica del Sacré-Cœur és una església de París (França), situada a dalt del turó de Montmartre.
Es tracta d'una basílica dedicada al Sagrat Cor de Jesús (en francès, Sacré Cœur de Jésus). Inicialment fou concebuda com a monument públic per a rendir homenatge a la memòria dels ciutadans francesos que havien perdut la vida durant la Guerra francoprussiana i per a expiar els pecats comesos per la Comuna de París. Fou l'arquitecte Paul Abadie qui guanyà el concurs per a la seva construcció.
La primera pedra es col·locà el 1875 i, encara que es completà el 1914, no es consagrà fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, el 1919. L'església fou construïda amb la participació directa del govern de la Tercera República, per a celebrar així l'inici d'un nou règim. Encara que molt controvertit, és un dels monuments més visitats de París.
La basílica té forma de creu grega, adornada amb quatre cúpules, la central de les quals, de 80 m d'altura, està culminada per una llanterna, formada per una columnata. A l'absis, una gran torre quadrada fa la funció de campanar que guarda, entre altres, la Savoyarde, una campana de 3 m de diàmetre i més de 26 t de pes, oferta per la diòcesi de Chambéry. La cripta posseeix la mateixa disposició que l'església, i és una de les curiositats de la basílica.
L'arquitectura de la basílica s'inspira en l'arquitectura romana i bizantina i influí en altres edificis religiosos del segle XX, com la Basílica de Sainte-Thérèse de Lisieux, el Sacro Cuore di Gesù a Roma i el Temple Expiatori del Sagrat Cor a Barcelona. És possible accedir a la basílica prenent el funicular de Montmartre.
(imatge de la família Navarro Salvà)

dilluns, 22 d’agost de 2016

Église Sainte-Jeanne-d'Arc de Gien (França)




L'antiga església del castell va ser el primer sota el patrocini de Saint Etienne més tard de Sant Pere després de la supressió de la parròquia de Gien-li-Vieux. Dels orígens, només queda el campanar.
L'església va ser reconstruïda diverses vegades. Abans de la guerra inclouen la reconstrucció de 1832 per François Pagot. Durant la Segona Guerra Mundial, la nau i el presbiteri van ser destruïts el 1940. Per tal de guardar-lo, el campanar del segle XV s'ha registrat en l'inventari de monuments històrics de setembre de 25 de 1940.
L'església va ser reconstruïda entre 1950 i 1954 per Paul Gelis, arquitecte en cap dels monuments històrics. La nau va ser reconstruïda en maó vermell amb dibuixos de maons negres. pilars rodons, prims, capitals de terracota amb bandes separen la nau central de les laterals. La llum difosa per les finestres harmonitza amb el color del maó, la disposició permet dibuixar efectes decoratius simples però elegants. Sovint citat com una de les principals produccions de l'arquitectura religiosa francesa de la postguerra, la part reconstruïda de l'església està catalogat com a monument històric des 7 set 2001.
L'església, des de 1954, porta el nom de Santa Joana d'Arc.
(imatge de la família Navarro Salvà)

Château de Sully-sur-Loire (França)


El castell de Sully-sur-Loire és un castell francès situat al riu Loira, a la ciutat de Sully-sur-Loire, 
En el castell s'inicia un recorregut-passejada per conèixer la història de l'indret, on trobarem diferents plaques que revelaran la història de la ciutat i els llocs i monuments que anirem trobant. La ruta s'inicia a l'esplanada del castell, encoratjant així als visitants a caminar al cor de Sullyl, a través del pont dels sacerdots, l'antic Hôtel-Dieu, la casa anomenada "de Enric IV, "... per no parlar de la rèplica de la gruta de Lourdes ubicat a la part inferior del parc del castell de Sully.

(imatge de la família Navarro Salvà)

diumenge, 21 d’agost de 2016

Château de l'Islette (França)



Castell del segle XVI situat a Azay-li-Rideau, a Indre-et-Loire, a la capella hi veiem aquestes imatges.
(imatge de la família Navarro Salvà)

Église Saint-Vincent-de-Paul de Blois (França)


L'església de Saint-Vincent-de-Paul de Blois va ser construïda t a partir de l'antiga capella de la universitat de la ciutat, que havia estat confiada als jesuïtes per Lluís XIII el 1622. Les plantes de les esglésies van ser dibuixades per germans jesuïtes Etienne i Charles Martellange Turmel, seguint els principis de l'arquitectura per a l'adaptació del culte a les necessitats de la reforma litúrgica volguda pel Concili de Trento. Per tant, forma part de les principals esglésies europees de la reforma catòlica tridentina, incloent l'església de París de Saint-Paul-Sant-Louis. La construcció va progressar lentament fins a la intervenció de Gastón d'Orléans, les inicials com els de la seva filla (Anne-Marie), es reporten a la façana.
Tancada durant la Revolució Francesa, va ser retornada al culte el 1826 i restaurada a partir de 1847 per Jules de la Morandière. L'edifici està classificat com a monument històric 8 d'agost de, 1917.
(imatge de la família Navarro Salvà)

Château de Cheverny (França)




El castell de Cheverny està situat a Sologne, a la ciutat de Cheverny en el Loir-et-Cher i la regió Centre-Val de Loire.
El castell va inspirat Hergé per crear el castell de Moulinsart, que és quasi bé una rèplica.
A la capella, antiga església romànica del segle XI, hi veiem aquestes imatges.

(imatge de la família Navarro Salvà)

Château de Meung sur Loire (França)


El castell i parc de Meung sur Loire és un castell-museu de França, amb un jardí adjacent que compta amb un pavelló i un arborètum de 7 hectàrees d'extensió de propietat privada , localitzat en la comuna de Meung-sur-Loire, a la regió de Centre-Val de Loire. A la capella hi veiem aquesta imatge.

(imatge de la família Navarro Salvà)

Sant Pere de les Puel·les, Barcelona

Mare de Déu de les gràcies

Mare de Déu del Rosari


Mare de Déu de Montserrat


Història
Sant Pere de les Puel·les, o de les Puelles, va ser un monestir benedictí femení fundat a l'actual plaça de Sant Pere, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de la ciutat de Barcelona.
El monestir va ser fundat al segle X amb el patrocini dels comtes de Barcelona (Lluís el Piadós), la documentació més antiga que se'n conserva és l'acta de consagració de la seva església romànica, que feu el bisbe Guilarà el 945. El monestir va reemplaçar l'anterior església de Sant Sadurní, que ja existia al segle IX. De la construcció del claustre hi ha documents del 1143.El monestir estava situat fora muralla romana.
El monestir va tenir un paper important en la configuració del barri que l'envolta, fora muralles fins que el rei Jaume I en va fer construir les noves, que resseguien l'actual ronda de Sant Pere i tancaven el barri de la Ribera, enderrocat parcialment per les tropes de Felip V després de la guerra de 1714.El dia 11 de setembre de 1714 hi caigué ferit Rafael de Casanova, conseller en cap de Barcelona. 
El desenvolupament de la zona es va veure afavorida pel suport dels comtes i la presència del rec comtal, un curs d'aigua que facilitava l'activitat industrial.
El conjunt va ser afectat per les desamortitzacions del segle XIX. El 1873 va ser enderrocat, llevat de l'església, que es va convertir en parròquia. La comunitat va traslladar-se a una nova seu a Sarrià, al carrer d'Anglí, on roman actualment.
El 1909 l'església patí un greu incendi i la Torre dels Ocells, sobre el cimbori, es va enfonsar. La restauració de 1911 va alterar l'estructura de l'església. Durant la guerra civil, va ser cremada un altre cop. El 1945, novament restaurada, va ser reconsagrada.
L'església
Actualment, del conjunt monàstic, només es conserva l'església, reconstruïda totalment després de l'incendi del 1909 durant la Setmana Tràgica. L'original era una església romànica, de planta de creu grega amb absis a la capçalera. Al transepte hi havia una cimbori sobre trompes sobre el qual es va aixecar al segle XIV un campanar quadrat, anomenat Torre dels Ocells, s'hi afegiren capelles i altres elements constructius, com un nou campanar el segle XVIII.
El monestir tenia un claustre de dos pisos corresponents al segle XII, romànic, i al XIV, amb arcs gòtics, respectivament. El claustre va ser destruït, junt amb altres dependències, el 1873.
La restauració de 1911, obra de'Eduard Mercader, fou clarament excessiva, va modificar l'estructura i l'aparença interna i externa de l'església, fins al punt de fer-la irreconeixible. L'actual planta és basilical, tot i que s'hi pot identificar la part original en forma de creu, on s'hi conserven les columnes exemptes romàniques amb capitells corintis originals, algunes impostes d'arc amb relleus del segle X (de l'antiga capella de Sant Sadurní) i les voltes de canó i el cimbori del segle XII. L'absis central és del segle XV, però la restauració li va donar una aparença romànica. La façana, d'un estil eclèctic, és un mur que amaga els diferents elements que en formaven part, donant-los uniformitat, amb grans finestrals neogòtics, projectats a partir d'un finestral del segle XV, encegat, que hi havia al mur del transsepte. Conserva la portalada d'entrada original, també del segle XV, amb una escultura gòtica de Sant Pere al timpà.

dissabte, 20 d’agost de 2016

Catedral d'Orleans (França)



La primera església va ser construïda al voltant de 330 a la cantonada nord-est de la ciutat emmurallada llavors anomenada Aurelianum. Deu el seu nom a Sant Euverte, el seu fundador. De fet, va ser en aquest moment que la Creu de Crist va ser descobert a Jerusalem per Santa Elena, mare de l'emperador romà Constantí. Una peça de la "Vera Creu" es conserva com una relíquia a la catedral. Saint-Aignan, successor de Sant Bisbe Euverte, va acabar la construcció i és l'arquitecte Melius que eleva l'absis i el cor a 450.
La Catedral d'Orleans compta amb planta de creu llatina, amb el braç llarg longitudinal més llarg que el braç transsepte o creu. 
Joana d'Arc
Hi ha un vincle indirecte entre l'actual catedral i Joana d'Arc. L'heroïna històrica nacional va oir la missa de vespres 2 de maig de, 1429 durant el setge de Orléans 
Cada any, a la nit del 7 de maig durant les festes Joanniques, es duu a terme a la plaça, la cerimònia de la presentació de la Etendard (que evoca la de Joana d'Arc). 
(imatge de la família Navarro Salvà)

Église Saint-Martial de Châteauneuf-sur-Loire (França)


L'edifici està classificat com a monument històric en 1862 i 1941.
Destaca:
  • La portada romànica,
  • El creuer i el cor (segle XV - XVI)
  • La volta del segle XVII.
  • L'església conté la tomba de Phélypeaux La Vrillière (1598-1681), feta per un estudiant de Bernini
  • El retaule de 1688,
(imatge de la família Navarro Salvà)

Castell d'Amboise (França)


El castell d'Amboise (en francès, Château d'Amboise) és un castell francès que domina des d'un promontori el riu Loira al seu pas per Amboise, al departament francès d'Indre-et-Loire, englobat en el conjunt de Castells del Loira. 
En ell hi ha la capella Saint-Hubert, edificada sobre una gran roca entre 1491 i 1496, situada per fora del cos del castell, i la decoració, d'arquitectura gòtica tardana, té com a tema la caça (Saint-Hubert és el sant patró de la caça. La llinda de la porta d'entrada de la capella és una representació de sant Hubert en una partida de caça). Aquesta capella formava part integrant del castell, dins hi ha la tomba de Leonardo da Vinci, si bé està buida, doncs va ser profanada durant la revolta dels hugonots.



(imatge de la família Navarro Salvà)

divendres, 19 d’agost de 2016

Passejant per Barcelona


Al carrer Elisabets, no sempre obert, carrer que dóna accés a l'escola Laboure, 
veiem aquesta imatge.

Catedral de Sant Gatien de Tours (França)


La catedral va ser construïda entre 1170 i 1547. Des de la seva creació, estava situada gairebé a la desembocadura del pont que franquejava el riu Loira controlat pel castell de Tours, en la ruta que connectava París amb el sud-oest de França.
La primera catedral de Sant Maurici va ser edificada per Lidoire, bisbe de Tours del 337 al 371 i predecessor de Martí de Tours. Incendiada al 561, va ser restaurada per Gregorio de Tours i dedicada al 590.
Per la seva situació, en l'angle sud-oest del castrum, i de la seva orientació a l'est, l'accés es feia, no a través de la muralla tardo-antiga, sinó en baioneta des de la via que travessa la ciutat. Tal configuració és poc común.
La catedral de Tours va ser reconstruïda en el segon quart del segle XII i va ser incendiada en 1166 durant les lluites entre Lluís VII de França i Enric II d'Anglaterra, comte d'Anjou. No es coneix la planta d'aquest edifici.
La catedral actual va reemplaçar a aquest edifici romànic. En la primera campanya, a partir de 1170, es va elevar el creuer sud i les torres. El cor va ser reconstruït entre 1236-1279 per Etienne de Mortagne. La nau va ser la part que va necessitar més temps. L'arquitecte Simon du Mans va reconstruir el transsepte i va començar la nau, els sis trams, naus laterals i capelles van ser construïts al segle XIV -els dos primers trams corresponen als de l'antiga catedral romànica i són del segle XII. La nau es va completar al segle XV pels arquitectes Jean de Dammartin, Jean Papin i Jean Durand, gràcies a la generositat de Carles VII i del duc de Bretanya Jean V. Amb motiu de la construcció de l'edifici actual, la nau es va ampliar cap l'oest i les torres que flanquegen l'entrada es van elevar fora de l'antiga ciutat, accentuant la particularitat de l'edifici abans esmentada; la muralla tardo-antiga és visible en secció a la part posterior de les torres des del nord.
En 1356, la catedral rep la nova advocació de Gacià.
(imatge de la família Navarro Salvà)

Eglise Sainte Geneviève de Luynes (França)



La primera església dedicada a Santa Genoveva existia des de la meitat del segle X. Va ocupar la part nord de l'església actual; la seva entrada principal emmarcada per columnes estàtues va ser rue de la Fontaine. Un petit cementiri vorejava el sud.
Aquest edifici va patir transformacions al llarg dels segles, incloent una expansió cap al sud durant el segle XV. El consell de l'església va decidir que el seu estat de deteriorament va ser tal que en 1870 era més fàcil d'afaitar i construir una més gran. La tasca va ser encomanada a l'arquitecte Guérin, que va canviar de direcció per estalviar espai, col·locant el cor sud. Diversos notables, incloent els ducs de Luynes, van contribuir a finançar la tasca i els interiors. El mobiliari: cadira, il·luminació, finestres, Creu, classificats en confessionaris. Les vidrieres realitzades per Lobin tallers Tours al voltant de 1878, són particularment interessants. Presenten sants locals (Beat Jeanne-Marie-de-Maillé), els reverenciat a les parròquies antigues. Els del cor són un paral·lel entre l'antic i el nou testament. A baix diverses finestres són retrats dels donants de Dukes i la duquessa de Luynes, el pastor Brette, la Sra Pimparé. A part de dues estàtues, res s'ha conservat de l'església primitiva.

(imatge de la família Navarro Salvà)

dijous, 18 d’agost de 2016

Passeig Universal de Barcelona


Dalt de tot del Passeig Universal, a tocar del Passeig del Vall d'Hebron, 
veiem aquesta imatge 

Château d'Ussé (França)


El castell d'Ussé és una antiga residència reial situada en la comuna de Rigny-Ussé, al departament d'Indre i Loira, França.
Forma part del conjunt de castells del Loira que van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 2000.
Famós per la seva pintoresc aspecte, Ussé va ser el subjecte d'un pòster ferroviari francès creat pel Chemin de Fer de Paris à Orléans en la dècada de 19204 i va ser un dels nombrosos castells que van inspirar a Walt Disney en la creació dels palaus dels seus pel·lícules de dibuixos animats.
Segons la tradició del poble, el castell va ser la inspiració de Charles Perrault quan va escriure La bella dorment.
En la capella veiem aquesta imatge, amb la Mare de Déu amb Jesús i sent adorat per Joan Baptista també infant.

(imatge de la família Navarro Salvà)

Passejant per Cerdanyola

Nostra Senyora del Rocío

(imatge de la família Barbet Salvà)

dimecres, 17 d’agost de 2016

Basílica de Sant Martí de Tours (França)


La basílica de Sant Martí de Tours és un edifici religiós situat a Tours (Indre-et-Loire), la cripta alberga la tomba de Martí de Tours.
L'antiga col·legiata de Sant Martí de Tours (segle XI) va ser abandonada, van haver-hi actes de vandalisme i, finalment, es va convertir en estables el 1793, i després demolida com a conseqüència de la caiguda de les voltes en 1797, només dues torres que es conserven. 
Un nou edifici, la basílica actual va ser construïda entre 1886 i 1902 en estil neo-bizantí per l'arquitecte Victor Laloux (obertura 1890). És un edifici de pedra calcària, granit i marbre. En els murals, l'arquitecte s'adreçà Pierre Fritel, i el treball decoratiu es fa amb l'ajuda del pintor i decorador Adrien Lavieille, fill d'Eugene Lavieille. Una estàtua monumental de Sant Martí en bronze, es destinada a decorar la cúpula, es va encarregar a l'escultor Jean-Baptiste Hugues (Premi de Roma en 1875). L'edifici va ser consagrat com a basílica 4 de juliol de 1925.
Llegenda
La llegenda més famosa entorn de la seva vida succeiria a l'hivern de 337, quan essent Martí a Amiens troba prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, car l'altra meitat pertany a l'exèrcit romà que serveix i no se'n pot desprendre. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se. Aquesta és l'escena que iconogràficament s'ha preferit per a la seva representació.
La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part, des d'antic, del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus"; el terme va donar origen d'una banda a "capella", com a lloc d'oració, per l'oratori on es conservava, i de l'altre, a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general.
Segons la llegenda de Soler de Vilardell, Martí un dia passa prop del Castell de Vilardell vestit de mendicant. Quan el senyor tornava amb el pa i l'almoina, Martí havia desaparegut en deixar-li l'Espasa de Vilardell, una espasa de virtut, amb el qual va matar un drac que tenia espantada la gent de la comarca.
L'arc i l'estiuet de Sant Martí
La llegenda catalana explica que Martí va donar-li la capa al pobre en nom de Jesucrist i que, tot just pronunciar el nom de Crist, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran arc iris que va fondre la neu i enretirar el fred, ajudant d'aquesta manera al vagabund. Per aquest motiu hom coneix aquest fenomen amb el nom d'arc de Sant Martí, i l'interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre amb el nom d'Estiuet de Sant Martí.
Una altra llegenda vincula Martí amb les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo; per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo.
(imatge de la família Navarro Salvà)

dimarts, 16 d’agost de 2016

Notre-Dame de la Dalbade de Tolosa de Llenguadoc (França)


Aquesta església no s'ha de confondre amb la Basílica de la Daurada. El seu nom prové de l'antiga església que la va precedir, i que estava coberta amb una capa de calç (blanca), conferint-li el no de Santa Maria dealbata (Sainte-Marie la blanche). L'edifici actuar auter a l'exterior, és típic de l'arquitectura gòtica meridional.
(imatge de la família Navarro Salvà)

Santa Maria del Mar, Barcelona

Entrada porta del Born

Altar Major

Altar Major

Immaculada

Mare de Déu de l'esperança

Mare de Déu de l'olivera

Mare de Déu del roser

Capella de Sant Ignasi 

Santa Maria del Mar és una església gòtica de Barcelona, situada al barri de la Ribera i construïda entre 1329 i 1383. Els mestres d'obra foren Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada, tot i que un dels campanars no s'acabà fins el segle XIX
Història
La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple anterior s'hauria aixecat on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi de que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.
El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).
La construcció de l'església actual començà el 25 de maig de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera.
Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1360. L'any 1368 el rei Pere el Cerimoniós autoritza l'extracció de pedra de Montjuïc, posteriorment faria de fiador d'emprèstits. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres.
Les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496 quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins el 1902, des de 1674 havia servit de torre del rellotge.
El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra de Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1839 s'edifica la capella del Santíssim, de Francesc Vila.
L'església
Aquesta església fou la tercera de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona i la Basílica de la Mercè. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.
Declarada monument historicoartístic el 1931, cinc anys després amb el seu assalt i crema del 19 i 20 de juliol, es destrueix tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1714, igual que les voltes.
La restauració comença l'any 1967 i s'hi construeix un nou presbiteri. Entre els 80 i els 90 la Generalitat de Catalunya restaura cobertes, vitralls i claus de volta, malmeses des del 1714.
Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.
Interiorment és un edifici de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.
La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.
Destacar el vitrall de la façana, la rosassa, d'estil gòtic francoflamenc amb un naturalisme molt realista propi de l'autor tolosà Antoni Llonye, realitzat l'any 1459, després de la restauració de la traceria de pedra per a substituir l'obra malmesa pel terratrèmol de 1428. La iconografia que representa és en l'espai central la coronació de la Mare de Déu, en el segon cercle es troben els símbols dels quatre evangelistes, en el tercer els apòstols i en la resta de les franges, sants, bisbes i figures d'àngels músics. El color blau destaca sobre els altres empleats, així com el vidre blanc, la grisalla és negra amb un traç molt dinàmic.
La llegenda del flassader innocent i la imatge de Santa Maria del Mar
Era un vespre tranquil, just abans de tocar la queda, com es feia en aquells temps. No havien apagat encara les llums del carrer Flassaders quan un parell de lladres van acostar-se a casa d’un veí vell del mateix carrer conegut per la seva fama de garrepa i hi van entrar.
Un cop a dins, el van apunyalar amb un coltell i es van fer amb tot allò que van poder arreplegar. Tot seguit, van marxar enduent-se l’arma del crim.
En aquell mateix moment, un flassader jove, sentint els crits del seu veí, va córrer a veure que havia passat. En arribar al pis va trobar el vell tirat a terra en un bassal de sang i es va ajupir per veure si encara era viu. Però ja era massa tard...
Espantat, el flassader va tornar a casa i impactat per l’escena es va quedar parat amb la llum encesa sense poder aclucar els ulls.
Moments més tard, passà per allà la ronda que feia la vigilància nocturna i en veure la porta del vell oberta va entrar-hi trobant-se amb l’escena del crim: El cos d’un home madur sense vida, una bassa de sang, i unes tisores de flassader, (que deurien haver-li caigut del davantal al veí en intentar socórrer-lo).
La llum casa el flassader era oberta en aquell precís moment. Tot apuntava a el mateix sospitós. Davant aquelles evidències, l’home va ser condemnat a pena capital.
Quan el portaven a morir al Pla de les Forques (actual Pla de Palau), baixant pel Carrer Montcada, el flassader cridava i plorava desesperat defensant la seva innocència.
En aquell precís moment la imatge de la Mare de Déu que es troba sobre l’entrada del absis de Santa Maria del Mar, es girà cap al carrer Montcada mirant amb cara compassiva el condemnat i li mantingué la mirada.
Davant això el poble es va esvalotar i el flassader va ser perdonat. Altres versions diuen que en aquell precís instant, la corda es va trencar. La imatge segueix allà, encara mirant el carrer Montcada. 

Anècdota
Com anècdota, en un dels vitralls es pot veure l'escut del Barça, i encarat al fossar de les moreres un vitrall que representa Felip V (paradoxes de la vida!)
La construcció de l'església és l'assumpte principal de la coneguda novel·la d'Ildefonso Falcones, "L'església del mar", amb més d'un milió d'exemplars venuts i traduïda a diverses llengües.