dijous, 29 de desembre del 2016

Passejant per Castellò d'Empuries


Just davant de Santa Maria hi ha aquesta creu de terme.

Santa Maria de Castelló d'Empúries

Verge de la Candelera

Porta d'entrada

Mare de Déu de Fàtima
  

Futur vitrall

Immaculada Concepció (s. XVII)

Talla policromada (s. XVII)

Coronació

Candelera

Dolors

Sagrada família

Mare de Déu del Carme

Immaculada

Retaule major

Santa Maria de Castelló d'Empúries, Catedral de l'Empordà o Catedral de Castelló d'Empúries és una església gòtica situada al barri del Puig Salner del nucli antic de Castelló d'Empúries (Alt Empordà). Fou construït a sobre l'església romànica primitiva, de la qual en queden alguns vestigis, com els primers pisos de la torre campanar o la gran pila baptismal. És una basílica situada a la plaça Mossèn Cinto Verdaguer.[1] Es tracta d'un clar exponent de l'arquitectura del gòtic català, quedant palès en alguns dels seus elements més característics: la volta d'ogiva, els grans pilars, els pesats contraforts a l'exterior o els grans finestrals amb vitralls.
Cal destacar el retaule major d'alabastre de Beuda, atribuït a Vicenç Borràs i datat entre 1485 i 1493, tot i que sembla que ja era acabat el 1465. És d'estil gòtic flamíger renaixentista. Es considera una obra única a Catalunya i una de les millors mostres de l'escultura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV, a més, es tracta del darrer retaule d'aquesta tècnica al nostre país. Constituït per sòcol i bancal i format per nombroses peces d'alabastre procedents de la Garrotxa, el retaule té una alçada total de 6,56 metres, tres dels quals corresponen a la fornícula de la Verge de la Candelera.

Consta d'un sòcol llis i un bancal esculpit dividit en dos registres: l'inferior amb figures d'àngels que sostenen els símbols dels promotors de l'obra i el superior amb escenes de la Passió, emmarcades per dossers, alhora rematats per pinacles decorats. En el tabernacle central hi ha tres plafons més grans amb les representacions de l'Ecce Homo, la Verge Maria i Sant Joan Evangelista. La part superior està coronada per una sanefa de motius vegetals, damunt la qual hi ha una gran fornícula amb la imatge de la Verge Candelera, patrona de la població.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Església de Sant Gaietà (Barcelona)

Altar Major

Sagrada Família

Capella Santíssim

Immaculada

Poques notícies tenim de la primera Casa Teatina del carrer Tallers; sí, hi ha algunes dades més, de la que van fundar cinquanta anys més tard en un barri més cèntric. I molt més riques són les dades de meitat del segle XVIII, en què se'ns descriu el bullici amb què es celebraven les festes del Sant.
Aquella primera església no era de grans dimensions, però sí capaç. L'afluència de devots s'iniciava el 7 d'agost, a trenc d'alba. L'església s'obria a les quatre del matí. Escrits contemporanis insisteixen en l'atmosfera sufocant de l'església, a causa de "l'estació i la gentada". Aquesta gran concurrència pertanyia a nombroses classes socials, ja que així consta en els Llibres d'Actes. Es parla ells de les visites del Bisbe, del Governador militar, d'un sense nombre de Marquesos, al costat de la nota significativa que el nombre de captaires augmentava, volent participar de la providència del Pare de Providència.
Això succeïa fa dos-cents anys. Així podem comprendre ara d'on li ve a Barcelona la devoció a Sant Gaietà.
L'antic temple teatí, tan ple de records, s'havia convertit en diverses oficines de l'Estat, i -quan el 1927 tornen els Teatins a Barcelona després de la famosa desamortització- pensen de seguida en la construcció d'un nou temple dedicat al fundador.
Durant el període vermell, una bomba va destruir la major part dóna la Casa situada a la porta de l'Àngel i més tard tot va ser demolit. Per això cal buscar nova Casa i la Comunitat s'establirà al carrer Enric Granados, cantonada Consell de Cent. I allà s'obre el primer Oratori semipúblic, de reduïdes dimensions. Més tard s'ampliarà notablement i serà el Pare Bartomeu Caldentey, en aquells dies Prepòsit General de l'Orde, que beneeixi l'església en la vespra de Sant Josep de l'any 1931.
Els Teatins fan que es revifi la devoció a Sant Gaietà i els barcelonins uneixen a la seva devoció al Pare de Providència el record del Pare Gallifa, heroi i màrtir de la Independència catalana durant la invasió napoleònica.
Tornen els anys nefasts de la dominació vermella i tant l'església com la residència tornen a ser ocupades per diferents serveis del govern republicà. Seria després de 1939 quan els Religiosos s'estableixen de nou i, després de reposar les imatges, reprenen el culte.
Però la idea de construir un temple sumptuós i capaç, pren més força cada dia i arriba a quallar anys més tard en una esplèndida realitat. Es compra un solar confrontant -amb façana al carrer Consell de cent- i les obres -gràcies a les ajudes dels devots de Sant Cayetano- prenen un vigor inusitat. Tant és així que el 12 d'abril de 1947, aniversari de la canonització del nostre sant, és beneïda i col·locada la primera pedra per l'Excm. Sr. Dr. D. Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona. I el 26 juny 1955 seria beneït solemnement el temple actual.
El 28 de juny de 1960 va ser igualment beneïda la bonica i recollida Capella del Santíssim, construïda en els locals que van ser durant molt temps la modestíssima església de Sant Gaietà. Als cinc anys de la benedicció del gran temple, aquesta Capella és un colofó ​​al treball realitzat a Barcelona pels Teatinos a favor de la devoció al seu Fundador.

(informació extreta de http://www.teatino.es/)

dimarts, 27 de desembre del 2016

Santuari de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes (Barcelona)

Immaculada al jardí


Assumpció (entrada)

Mare de Déu amb infant (façana)

L'Església de Santa Maria Reina es troba al barri de Pedralbes, al districte de Les Corts de Barcelona. És obra de l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui la va dissenyar en estil neorenaixentista, amb una forta influència brunelleschiana. Fou construïda entre 1922 i 1936, com una filial del Monestir de Montserrat —inicialment es va anomenar Església de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes— i, igual que aquest, pertany a l'orde benedictí.
L'església va ser financiada per Josep Nicolau d'Olzina, qui va suggerir la construcció en estil renaixentista, sense dubte com a reflex del classicisme noucentista de moda a l'època. Les obres van ser interrompudes per l'esclat de la Guerra Civil, per la qual Rubió va haver d'exiliar-se, i van ser finalitzades als anys 1950 per Raimon Duran i Reynals.
El conjunt està integrat per l'església, que està flanquejada per dos claustres, a més d'un campanar i diversos edificis annexos, convertits actualment en un col·legi major. L'església té planta de creu llatina, amb una nau de volta de canó, inspirada en la Capella Pazzi de Brunelleschi, i cúpula semiesfèrica amb tambor octagonal —inspirada en el baptisteri de Sant Joan de Florència—, amb un absis semicircular a la part posterior. El 1996 es va reformar el presbiteri i l'altar.[1] A la seva part esquerra té una capella mortuòria amb planta de creu grega i nova cúpula semiesfèrica. El campanar està inspirat en el famós campanile de Venècia.
El pòrtic d'entrada té forma d'arc de mig punt, rematat per un frontó triangular, i està decorat amb pintures de Josep Obiols, realitzades entre 1950 i 1951: la central, sobre la porta d'entrada, està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu; a les llunetes laterals es troben representacions de Santa Eulàlia i Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya, respectivament.

Parròquia Verge de la Pau (Barcelona)


La parròquia Verge de la Pau va ser fundada pel qui fou Arquebisbe-Bisbe de Barcelona, Dr. Gregori Modrego Casaus, el dia 9 d´octubre de 1945. Començà les seves activitats el mes de juliol de 1948, en el convent de Sta. Magdalena de les Monges Agustines Ermitanes del C. Vallmajor 29, per pertànyer a la demarcació parroquial (convent que encara existeix en l´actualitat). El primer rector va ser Mn. Ramon Conill Serra, que va prendre possessió del càrrec el 17 de juliol de 1948. El dia 30 de maig de 1953 es va beneir la primera pedra del nioritat, el 9 de gener de 1952, s´havia beneït la imatge de la Mare de Déu de la Pau, titular de la parròquia, que començada per Martí Cabré fou acabada per Josep Camps Arnau, per causa de la defunció del primer, amb la intenció que presidís el gran temple de devoció mariana que es volia construir d´acord amb el projecte inicial.
La construcció de la parròquia s´ha fet en tres fases. La primera segons projecte de l'arquitecte Pere Cendoya. D´aquesta època n´és la cripta. El segon projecte, de l'Arquitecte Josep Miquel Serra Dalmases, donà forma a l´actual conjunt parroquial, quan Mn. Josep Codinach fou anomenat rector de la parròquia l´any 1962, que va reprendreomenat rector de la parròquia l´any 1962, que va reprendre les obres l´any 1963. El tercer, la reforma de la Capella del Santíssim del projecte anterior, convertida en Església Parroquial
El 30 d´octubre de 1966, els actuals locals parroquials començaren les seves activitats amb la benedicció que feu el bisbe coadjutor Dr. Marcelo González de la Capella del Santíssim i del baptisteri, conjunt arquitectònic separat del temple
Les obres de la tercera fase es realitzaren, quan l´actual rector Mn. Manuel Claret i Nonell, anomenat rector el juny de 1991, per jubilació de Mn. Codinach, d´acord amb el parer del Consell Parroquial i de l´Arquebisbat de Barcelona, decidí ampliar la capella del Santíssim, segons projecte del mateix arquitecte que l´havia construït. El dia 14 de novembre de 1993, el bisbe auxiliar de la diòcesi, Dr. Pere Tena, inaugurava i consagrava al culte el que és l'actual temple parroquial.

dissabte, 17 de desembre del 2016

Parròquia de Santa Maria (Arenys de Mar)


Façana principal


Retaule Major

Mare de Déu de Montserrat

Santa Maria d'Arenys és una església del municipi d'Arenys de Mar que pertany al Bisbat de Girona. Es troba al centre de la població, prop de la Rambla o Riera d'Arenys. Va néixer com una secessió de la parròquia de Sant Martí d'Arenys (Arenys de Munt) l'any 1575, encara que no fou independent del tot fins al 1781. Va ser consagrada el 28 de juliol de 1686 i posada sota el patronatge de la Mare de Déu Assumpta, la imatge de la qual presideix el retaule de l'altar major. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

(fotos de l'Eva)

Passejant per Arenys de Mar


(foto de l'Eva)

diumenge, 27 de novembre del 2016

ESGLÉSIA DE SANT PERE MÀRTIR d'Escaldes-Engordany (Andorra)

Immaculada façana

Mare de Déu de Meritxell


Immaculada

Pietat

L’església de Sant Pere Màrtir està situada a la part alta de l’avinguda principal d’Escaldes-Engordany. 
Es tracta d’un temple concebut per l’arquitecte Josep Danés com a edifici dedicat als paraires, atesa la importància del sector tèxtil a la parròquia. L’església de Sant Pere Màrtir és d’estil neoromànic amb campanar de torre. Data de 1956 i està feta amb pedra de talla de granit. Es creu que el retaule major fou construït gràcies a la col·laboració de la Confraria de Paraires i Teixidors. La façana exterior està decorada amb ceràmiques i serigrafies sobre les benaurances, obra de l’escultor Sergi Mas, i una Immaculada de l’escultor Josep Viladomat, del mateix escultor és la Pietat que trobem a l'interior del temple.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva


L'Església Col·legiata Basílica de Santa Maria és l'església principal de la ciutat de Xàtiva, la Costera, País Valencià, també es coneix com la Seu. Començà a construir-se el 1596. És l'edifici religiós més important de la ciutat. Després de la conquesta de Xàtiva de Jaume I l'antiga mesquita major va esdevenir església cristiana, dedicada a Santa Maria, com era costum en el rei, erigint-la en cap d'un dels tres ardiaconats i arxidiaconat de la diòcesi. El 1413, el papa Benet XIII l'elevà a la categoria de col·legiata, creant en ella quinze canonges, un degà, un sagristà i un cabiscol. És monument nacional des de 1931 i basílica menor des de 1973

divendres, 18 de novembre del 2016

Passejant per Tortosa

Mare de Déu del roser

El carrer de la Rosa és un carrer de Tortosa (Baix Ebre) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Comunica el carrer del Bisbe Aznar amb la plaça de la Cinta. Conserva els palaus Oriol, Despuig i Capmany; la resta dels edificis, distribuïts en habitatges plurifamiliars de tres pisos o bé tres pisos i golfes, són tots de la darreria del segle XIX i el començament del XX. L'estat de conservació d'aquests és mitjà. El carrer es troba dins del primitiu recinte romà, paral·lel a l'antic cardo romà (avui carrer de la Ciutat). A l'extrem sud es trobava la porta principal de la ciutat, l'anomenat portal de la Rosa o del Pont de Pedra, que tenia tres arcades en època romana i després quedà en una amb dues torres. Sobre l'arc hi havia una imatge de la Mare de Déu de la Rosa, que es conservà enmig del carrer fins al 1936 després que el 1878 l'arc fos enderrocat per una riuada. El pont es conserva per sota del carrer actual.
Durant l'Edat Mitjana rebia el nom de carrer dels Sastres i formava una via urbana força important, com ho demostren els palaus que conserva. Formava part de l'eix comercial que anava des de la Llotja fins al portal del Romeu, i va mantenir la seva importància en aquest aspecte fins a la darreria del segle XIX.
Les façanes solen ser de carreus de pedra grans a la planta, amb portes d'arc escarser i emmarcament de pedra, i arrebossades o amb pintades senzilles als nivells superiors. Els balcons poden ser de base de pedra (núm. 14 i núm. 16) o de ferro amb manises a la base.
Els vestíbuls de la planta baixa solen també tenir sòcol de revestiment amb ceràmica vidrada. Les escales són encaixades o a la catalana, amb ull central petit.
Són abundants els comerços de les plantes baixes, poc reformats pel que fa a l'estructura, però el carrer han perdut la importància que sempre havia tingut en aquest aspecte. 

Catedral de Tortosa

Nostra Senyora de la Cinta

Nostra Senyora de la Cinta


Dormició de Maria

Santa Anna i Maria

altar major

Capella de la Mare de Déu o dels Garret

Mare de Déu del Carme

Accés a la capella de Nostra Senyora de la Cinta

Verge de la Cinta.

Al Claustre

Al Claustre

La catedral de Tortosa és un edifici religiós de Tortosa que està sota l'advocació de Santa Maria, i se situa en el nucli antic d'aquesta població, a tocar del riu Ebre. L'actual edifici és gòtic de l'any 1347 i va ser edificat sobre un anterior romànic; fou consagrat per primera vegada el 1441 i continuant les fases de construcció fins a arribar a la façana barroca acabada el 1757. Les excavacions arqueològiques, han fet palès que aproximadament en aquest mateix lloc hi havia hagut el fòrum romà.

Reliquiaris de la Santa Cinta.
Segons una tradició la Verge se li va aparèixer a un canonge de la catedral, donant-li una cinta del seu vestit, que li feia de faixí, com a signe del seu amor als tortosins, dient-se des d'aleshores la "Santa Cinta". Segons l'inventari de la sagristia, la relíquia de la Santa Cinta des de l'any 1333 es guardava en una capsa, l'any 1453 consta que hi havia dues peces que contenien la Cinta ja dividida en dues parts, el 10 d'octubre de l'any 1619 el bisbe Lluís de Tena va fer donació d'un gran reliquiari per guardar la part més gran de la Cinta, aquest Reliquiari Major, obrat en argent, que tenia una alçada de 75 centímetres i pesava 6.600 grams, va ser sostret al final de la guerra civil d'un dipòsit del Banc d'Espanya i embarcat a bord del iot Vita, pel que sembla amb destí a Mèxic.
La part petita va ser guardada en capsa d'argent fins a la creació del Reliquiari Menor l'any 1742, de 43 centímetres d'alçada amb un pes de 2.035 grams, reproducció en mida més reduïda de l'antic reliquiari Major. El reliquiari més petit també va ser evacuat per les autoritats republicanes en 1938 però a diferència del major va ser recuperat a la localitat de Darnius.

dijous, 17 de novembre del 2016

Portal del Romeu de Tortosa


El portal del Romeu era un pas sobre el barranc del Vall (pont de fusta), i el seu nom sembla derivar d'una llegenda medieval, recollida per Cristòfol Despuig: els musulmans, el 31 de desembre de 1148, van intentar reconquerir Tortosa. La ciutat va ser protegida per les dones mentre Ramon Berenguer IV setjava Lleida. Aquelles van ser premiades per l'ordre de l'aixà i un romeu, identificat aquest últim amb la imatge de Sant Jaume del portal. La imatge de Sant Cristòfol que apareix en el portal des de 1385 està relacionada amb la protecció dels cursos de l'aigua, barrancs i rius. Els relleus actuals daten del Segle XVIII.