dimecres, 21 d’octubre del 2015

Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi de Barcelona (Catalunya)


Mare de Déu de Lledó

Mare de Déu de la Bonanova

Mare de Déu de la Bonanova

Maria ascendida al cel i coronada.

Mare de Déu de Montserrat

Sagrada Famíla (accés lateral) 

Sagrasa Famíla (capella)


La Parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, coneguda també com de la Bonanova, és un bonic temple santuari d'estil florentí. Al seu interior hi veiem a més d'aquestes imatges de Maria, unes boniques pintures murals dignes de veure's.

HISTÒRIA

A mitjans segle XIII, el noble Pere de Montjuïc, que posseïa un castell o casa senyorial al que fou terme de Sant Gervasi de Cassoles, fundà la parròquia dedicada als sants màrtirs Gervasi i Protasi, en un indret proper a l’actual església, sent el seu primer rector Arnau, germà de Pere de Montjuïc.Sant Gervasi era un terme gran, eminentment rural, amb conreus, hortes, camins de muntanya que pujaven a Collserola, mines d’aigua i probablement pastures, on la majoria de la població estava disseminada: moltes masies i unes quantes cases senyorials, que al segle XIX s’incrementaren amb torres d’esbarjo i d’estiueig, generalment dels qui vivien a Barcelona.
Durant segles, l’església fou una construcció petita en consonància amb la població del terme que no devia passar gaire dels 200 habitants. En 1833, Sant Gervasi tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. No hi ha gairebé cap notícia històrica dels segles XV, XVI i XVII sobre la parròquia i el santuari. Consta, però, que al segle XVII ja s’hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs. Prova de la devoció de Barcelona i dels pobles del pla per la Mare de Déu de la Bonanova eren els nombrosos i variadíssims exvots que figuraven en una sala del recinte parroquial; exvots de menestrals, obrers i pescadors, entre altres.
El 1706, els francesos, durant la guerra de Successió, robaren les joies de la Mare de Déu, feren desaparèixer la seva imatge i incendiaren la rectoria. La imatge, però, fou retornada al cap de pocs dies per la muller d’un soldat. Durant el setge de Barcelona, els soldats de Felip V tornaren a profanar l’església. En el segle XVIII es construïren nous altars i capelles; entre elles la de la Mare de Déu en 1765.
L’augment de la població al segle XIX va donar embranzida, sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle, a una important remodelació de l’església. El 1882, un llamp travessà el temple, mentre si deia missa; aquest fet, que no provocà cap víctima, mogué més la devoció dels fidels i augmentaren les almoines. En 1883, el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de la Bonanova copatrona del poble de Sant Gervasi. Posteriorment, fou agregada a la basílica de Santa Maria la Major de Roma. El temple fou renovat a partir de 1889, amb la reforma del campanar, en estat ruïnós, sent la façana un dels darrers elements a ser restaurats. En aquest any, la parròquia tenia rector, dos vicaris, diversos beneficiaris, dinou oratoris i 23 preveres, vinculats a la parròquia perquè eren consiliaris de col.legis o directors espirituals d’alguns convents de monges. A finals del segle XIX, hi havia una escolania, que feia els cultes més solemnes i participats i una escola de primer ensenyament.
L’any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d’aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova. En temps del rector Santiago Estebanell (1906-1916), la parròquia desenvolupà una important acció social (Escola nocturna obrera, Consultori mèdic parroquial, Casal d’Infants) i cultural (celebració de diversos Jocs florals, on foren premiats poetes de renom, com Josep Carner). En esclatar l’alçament militar i la immediata revolució anticlerical de 1936, fou assassinat el rector i la parròquia fou incendiada i, després, enderrocada. L’actual temple-santuari, d’estil florentí, és el que, a partir de 1939, va ser reconstruït pel nou rector, mossèn Àngel Rovira, que ho va ser durant trenta anys. 

Curiosament a l'entrada hi ha la Mare de Déu del Lledó, patrona de Castelló de la Plana. El nom Lledó prové del lledoner sota el qual es va trobar la petita figura que avui és venerada com a Mare de Déu del Lledó.
Segons la llegenda, un llaurador anomenat Perot de Granyana va trobar la imatge mentre llaurava les seves terres. Perot duia l'arada conduïda per dos bous que, a l'acostar-se a l'arbre, van deixar de llaurar i es postraren sota aquest. Perot no va fer cas dels bous i els va aixecar, però estos van tornar a postrar-se davant l'arbre. Perot, estranyat, es va posar a buscar els motius, va furgar i va trobar una petita figureta de la Mare de Déu.
Perot va dur la figura a la ciutat per a ensenyar-la a les autoritats. Però com era ja tard, la figura hauria de passar la nit a casa de Perot. Al matí, quan aquest anava a ensenyar la imatge a les autoritats, es va trobar amb que la figura no es trobava en la seva casa. Va anar a buscar-la a l'hort, i la va trobar en la mateixa posició que la primera vegada. Va insistir i la hi va tornar a dur a la ciutat.
Al matí següent va tornar a desaparèixer. El Consell va prendre per boig a Perot, però el va seguir fins a l'hort. Allí es van trobar la figura envoltada d'àngels. Davant aquest miracle, el Consell Municipal va decidir edificar en el lloc de la troballa una petita ermita gòtica.
Des d'un primer moment, es va donar culte a la figureta. Posteriorment, es va ficar en un relicari, on va ser venerada durant segles. Amb l'arribada del barroc i el canvi de modes, es va col·locar en un altre petit relicari fet en una antiga imatge d'una Immaculada. A partir d'aquest moment, la Mare de Déu ha tingut diverses imatges-relicaris.
Més endavant, en 1926, el Prior del Santuari Mossén Salvador Gozalbo Valverde, va decidir col·locar la imatge de la Mare de Déu mirant cap a la ciutat. Anteriorment, la imatge es trobava mirant al cambril i tapada a l'exterior per un quadre.

La Mare de Déu va tenir tanta acceptació per part de la població castellonenca, que fins i tot va deixar de costat al Crist Jacent (patró de la ciutat des de la fundació d'aquesta). Diversos Papes van concedir privilegis a la imatge de la Mare de Déu i als qui li resaren.