dimarts, 31 de desembre de 2013

Comunitat Eclesial de Sant Ildefons de Barcelona (Catalunya)

Nosta Senyora de la Pau
(imatge que tingué culte a l'escola Betània de l'any 1954 al 1980
i que les fundadores de l'escola deixen com a dipòsit a la parròquia)

Mare de Déu de Montserrat a la capella del Santíssim

Història del Temple i la Comunitat
1948 
Les primeres reunions de 1948 apleguen a l'entorn de mossèn Narcís Saguer i Vilar els primers parroquians de Sant Ildefons. En les notes autògrafes del senyor Joan Baptista Roca i Caball, secretari de la Junta que presidia Joan Anton Maragall i Noble, s'endevinen alguns noms com Aragay, Losantos, Pagès, Quera, Julià, Barenys, Torras, Boix, Serrallonga, Gomis, Tomàs ... La parròquia de Sant Ildefons era feta de bell nou, amb demarcació territorial nova i no molt precisa, i sense temple. Les notes parlen també d'ecumenisme, d'assemblees, de conferències, de colònies d'estiu, i de cooperació laica...
Parla Roca i Caball de recaptes per al terreny i el temple, de renovació litúrgica, de "consell de seglars" i de "requeriment als laics", d'enquesta idiomàtica i de la discutida fixació del terme parroquial. El secretari apunta,a més, la magnífica disposició de la família De Moragas per a la cessió del terreny més cèntric,de cabuda suficient i amb facilitats d'adquisició i generositat.

...

1961
Al gener de 1961 té lloc la benedicció de l'actual temple del carrer Madrazo a càrrec del bisbe Gregorio Modrego. La campanya final de construcció del temple inacabat concreta el cost de les obres en 1,5 milions de pessetes (9.000 euros), amb només 600.000 pessetes recaptades.

Per conèixer tota la història clica aquí

dimarts, 24 de desembre de 2013

Parròquia de santa maria de Badalona (Catalunya)

Anunciació

Santa Maria de Badalona és un temple parroquial protegit com a bé cultural d'interès local del municipi de Badalona (Barcelonès). 
El temple actual data del segle XVIII, però la parròquia fou la primera del municipi i està documentada almenys des de 1112, any en què es consagrà el primer temple romànic, construït probablement sobre l'antic temple romà de Baetulo, del qual se n'han trobat vestigis en el seu subsòl.
Església d'una sola nau, de sis trams comptant el cor, amb capelles laterals intercomunicades i absis semicircular. La volta de canó amb arcs faixons es recolza en un ordre de pilastres corínties que separen les capelles laterals, cobertes amb volta d'aresta, com també el cor, situat als peus i amb un important orgue modern, de Blancafort de Collbató. La galeria del pis alt té, des de la reconstrucció dels anys 1940, uns balcons de planta corba. Adjacent als 3 trams superiors del cantó de l'epístola hi ha la capella dels Dolors, reconstruïda. La façana, de 1895, reconstruïda el 1958, recull elements clàssics.
Al presbiteri es troba la imatge de l'Assumpció de la Mare de Déu, realitzada per Frederic Marès.
La primera menció documental exacta de Santa Maria la trobem en l'acta de consagració del temple romànic el 1112. No obstant, Mn. Mas considera que l'origen pot ser més remot car apareix anomenada "Santa Maria" al terme de Betilone, en un document del 996. S'ha considerat, en general, que la primitiva església cristiana s'instal·là, primerament, en l'espai lliure davant del temple pagà dins el fòrum romà i posteriorment s'instal·laria sobre el temple.
Centre de l'antic territori de Baetulo, on s'incloïa Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet (fins les segregacions d'aquestes parròquies al segle XII en endavant). Santa Maria fou confirmada com a parròquia en la butlla de Pasqual II el 1104. Amb un territori extens difícil de controlar, la parròquia tenia una sèrie d'esglésies que li eren sufragànies per tot el territori.
Com moltes altres esglésies en la seva època, Santa Maria fou consagrada amb delimitació de sagrera, encara que també viurà els efectes de la violència a les sagreres, destacant-se l'intent d'apropiació de Pere de Sentmenat el 1144.
L'església romànica fou enderrocada per ruïna en temps del bisbe Assenci Sales (12 d'octubre de 1756). La nova construcció, projectada el 1760, es deu a l'arquitecte Francesc Renart i el mestre d'obres Josep Juli, i s'inaugurà el 25 de juliol de 1778. L'arquitecte Domènec Vidal hi afegí (1804-1813) la capella dels Dolors. L'església es va cremar fortuïtament el 23 de maig de 1825. El 1885 el rector demanava permís d'obres per a executar la façana i campanar segons projecte de F. Rogent. Després de la greu destrucció de 1936, que amenaçà la supervivència de l'edifici, fou reconstruït per Joan Pedrós, mentre que Joan Amigó reconstruïa la capella dels Dolors.
Si vas passejant pel carrer de la Via Augusta, i depèn de com dóna el sol, pot veure la parròquia i aquest bonic vitrall.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Catedral de Mallorca (Illes Balears)

Portal Major

Portal de l'almoina

La catedral de Mallorca o Seu de Mallorca (popularment la Seu) és el principal edifici religiós de la ciutat de Palma, seu episcopal de la diòcesi de Mallorca. És d'estil gòtic català, fou construïda entre els segles XIII i XVI i és famosa per la seva rosassa i pel gran espai interior comparat amb la mola exterior. El seu tret principal, però, és la seva situació, a l'acròpoli de la ciutat romana de Palma, davant la mar, amb la muralla als peus i entre el castell de l'Almudaina i el palau episcopal. L'any 1931 la seu fou declarada monument historicoartístic.
En la localització dalt d'un cingle, en els contraforts paral·lelepipèdics amb boterells i en la proporció entre l'alçada de la nau principal i les laterals s'hi assembla la seu de Manresa. La grandària de l'espai interior és semblant a la de Santa Maria del Mar i procedeix de la reforma introduïda després de la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó. Les semblances amb aquests dos edificis no poden venir d'un arquitecte comú, perquè no hi ha constància documental en els llibres de Fàbrica de la seu de Mallorca de l'arquitecte de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut. El conjunt fa 120 m de llargària, 40 m d'amplària i 43,95 m d'alçària, i té una superfície de 6.600 m²
Portal Major
Aquest portal situat enfront del Palau de l'Almudaina va ser construït entre 1594 i 1601, en estil plateresc o manierista realitzat per Miguel Verger, encara que mai va estar acabat. Malgrat el terratrèmol sofert el 1851 que va destrossar la façana, el portal es va aconseguir de salvar. Finalment es va acceptar un projecte del arquitecte Jean Baptiste Peyronnet de 1854 en un estil neogòtic i que va ser acabada l'obra per Joaquín Pavía Birmingham el 1884. Sobre el gran mainell que parteix la porta es troba la imatge de la Mare de Déu amb atributs sobre el fons de la Lletania Lauretana: el sol, la lluna, les estrelles, arbres, pous, una casa. L'escultor Guillem Galmés va realitzar, entre 1879 i 1888, diverses escultures per a aquesta façana entre les que destaquen les imatges de santa Caterina Tomàs i Ramon Llull.
Portal de l'Almoina
El portal de l'Almoina situat a tramuntana al costat de la torre del campanar és d'estil gòtic. Té un timpà amb la imatge de la Immaculada Concepció i és l'accés normal de la catedral.
Llegenda de la construcció
Una llegenda popular relaciona l’edificació amb una forta tempesta que assolà les naus catalanes quan es dirigien cap a la conquesta de Mallorca i el rei En Jaume I prometé a la Mare de Déu un temple si aconseguien alliberar-se’n.
Llegenda del campanar
Els campanars de les esglésies van servir, sovint, de refugi a persones que fugien de la llei i buscaven el dret d'asil, denominat sagrat, que els permetia refugiar-se a determinades esglésies, llocs inviolables per a la justícia civil.
El 1601, el Capítol catedralici sol·licità al bisbe que posés remei a la situació, segons ells escandalosa, provocada per l'existència d'asilats d'ambdós sexes al campanar de la Seu. El bisbe li va concedir plenes facultats per resoldre el problema. Tres canonges, d'un total de tretze, votaren l'expulsió de tots els asilats, però la majoria acordà, entre d'altres punts, el següent: que les dones fossin expulsades, que els homes romanguessin tancats sense dret a baixar a l'església, i que els cavallers militars romanguessin a la teulada, a les seves habitacions, amb la porta tancats i vigilats per un clergue, permetent-se només l'accés d'un criat per cada militar, per dur-li el menjar.

Imatges fetes per Ma Dolors Ribas i Mònica Salvà

Germanetes dels Pobres (Residència d'Ancians) Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de la Mercè (jardí)

Mare de Déu (capella)

Amb aquest nom popular, que realment és el de la congregació que el regenta, es conegut per tots nosaltres l’Asil del carrer de Sant Salvador. L’orde religiós fou fundat per Jeanne Jugar quan, en trobar a una pobra vella cega i paralítica la va recollir i dur a casa seva, iniciant d'aquesta manera, l’any 1839, la historia del orde benèfic, dedicat a l’acolliment de persones pobres i velles.
Jeanne Jugan va néixer l’any 1792 a Cancale, França i va morir el 1879, deixant cases a 10 països. Actualment son més de 3.700 Germanetes a més de 30 països d'arreu del món. A l’estat espanyol tenen un Centre d'Orientació Vocacional o noviciat a Los Molinos, a Madrid.
Segons expliciten els seus estatuts no poden acollir a ningú que pugui, mínimament, pagar-se una senzilla residència geriàtrica.
Els recursos estan basats en el 80 per cent de la jubilació dels avis –infinitament baixa en aquests casos- i en els donatius i aportacions benèfics.
Molts graciencs recorden quan de petits a casa, en endreçar roba vella o que ja no ens posaven, feien un farcellet i la portaven, com un ritual, als vells de les Germanetes.
Aquest asil s'instal·là  en principi, en una torre existent a l’indret l’any 1890. El 1897 s’hi va construir un nou edifici ja pensat per ser utilitzat com a residència d’avis pobres. L’arquitecte va ser August Font, el seu cost va anar a càrrec de la donació pòstuma d'en Pau Servat i en Miquel Pascual, arquitecte municipal, va donar el vist-i-plau al projecte concedint-ne l’exempció del pagament d'impostos municipals en raó a la seva finalitat benèfica.
Des d'aquelles èpoques, les donacions rebudes han permès de fer un espai confortable per tots aquells que s’hi veuen obligats a viure i, avui en dia, amb una capacitat per a més de cent persones és atès per 23 religioses, gairebé una trentena de treballadors i tots aquells voluntaris, en especial els de la Fraternitat de Jeanne Jugan, que hi volen esmerçar part del seu temps lliure en la missió social que duen a terme.
La problemàtica és que, com a totes les institucions d'aquest caire, tenen més peticions que lloc i recursos per atendre-les i, desgraciadament, es veuen obligats a refusar-les després de valorar els graus d'incapacitació, ingressos, etc.
La residència d'avis sense recursos de les Germanetes dels Pobres de Gràcia ja ha finalitzat les obres de reforma integral i d'ampliació, que han durat més de dos anys, però encara queden detalls, un d'ells és aquesta imatge de la Mare de Déu que anirà al jardí.

divendres, 22 de novembre de 2013

Creus de terme dels jardins del Monestir de Sant Cugat (Catalunya)


Creus de terme



La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.
Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, etc. Però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació.
L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.D'entre les més antigues que es poden admirar avui dia destaquen la Creu Verda de Montblanc (que data del segle XII) o les creus de Sant Guim de Freixenet (s. XII - XII), de Bellver d'Ossó (del s. XIII), de Begues (s. XIV),o aquestes del Monestir de Sant Cugat, de Sant Cugat del Vallès entre moltes altres.

En una d'elles hi ha un rètol on podem llegir:
"La creu de terme es trobava antigament en un important cruïlla de camins (el de Rubí, el de Terrassa o camí dels monjos, i el de la vall del Llobregat) on al voltant del segle XVII-XVIII fou construïda la petita capellà de Sant Domènec. Traslladada inicialment prop de la vila al passeig que porta el seu nom, la creu fou situada després de la Guerra Civil dins del recinte del monestir, a l'antic hort de l'abat"

Si les mirem amb deteniment en un costat hi trobem a Jesús crucificat, i en l'altre Maria amb el nen als braços.


Monestir de Sant Cugat, Catalunya

Imatge al casal parroquial

 Imatge de la porta d'entrada

Vitrall

Mare de Déu del Bosc

El monestir de Sant Cugat és una antiga abadia benedictina situada a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès. El monestir, construït entre els segles IX i XIV, destaca pel seu impressionant claustre. Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona. L'edifici va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.
Per a més informació visita la pàgina web del museu

dimecres, 13 de novembre de 2013

Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona (Catalunya)

Mare de Déu de Montserrat

A la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona (encara no entenc perquè no li diuen del Prat si està al Prat del Llobregat) a la dreta de la sortida de la zona de seguretat dels passatges que arriben, a mà dreta hi ha una capella on hi podem veure aquesta imatge. El lloc és acollidor i senzill i convida a fer pregària.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Ermita de La nostra Senyora de la Plaça, Santo Domingo de la Calzada (La Rioja)

façana

altar Major

Patrona de la ciutat, la festa se celebra el 5 d'agost, s'aixeca al costat sud de la plaça del Sant. La seva imatge amb la del fundador surten en processó el 18 de setembre, festa de Gràcies. La tradició explica que va ser construïda sobre l'antic i humil oratori que va fer Santo Domingo. En 1487 els picapedrers Sancho i   Gil aixequen dos murs i canvien la posició de la portada. En 1527 el mestre Hernando va realitzar les portes i el picapedrer Yñigo les cobertes. Al sud s'aixecaven unes cases propietat que serien la primera casa de les Monges cistercencs fins a acabar el seu monestir.

Santo Domingo de la Calzada (La Rioja)

Santa Anna, Maria i el nen (1650)

Immaculada (segle XVIII)

Mare de Déu amb infant rere cor

Anunciació, capella lateral

Mare de Déu dels Dolors, Capella lateral

Immaculada, capella lateral

Ascensió, capella lateral

MAre de Déu donant el pit, capella lateral

Immaculada, capella lateral

Maria i infant, capella lateral 

Maria i Jesús

Maria inculturitzada (fixa't en el raïm)

 Anunciació  (retaule)


Adoració (retaule)

Naixement (retaule)
  
Pentecosta (retaule)

Mort de Jesús (retaule)

Ascensió (retaule) 

Maria coronada

"Quinta angustia" (segle XVI)

Mare de Déu dels dolors (1.550)

Verge amb nen (segle XIII)

Verge del Pilar (segle XV)

Verge de les candeles (segle XVII)

Verge de la Plaça (1.630)

Immaculada

Verge del rosari (segle XVI)

Verge amb nen (1.545)

Verge de la llet (1.520)

Immaculada (1.640)

Immaculada (cap el 1.700)

La Catedral va ser començada, segons les cròniques compostelanes, l'any 1158, amb la finalitat d'acollir les restes d'un dels sants més coneguts i venerats al camí de Sant Jaume, sant Domingo de la Calzada, mort l'any 1109.
Es coneix el nom del mestre que dissenya i comença a erigir el temple, mestre Garçión, el qual possiblement va ser d'origen francès. Aquest mestre va projectar un gran temple tarda-romànic acord amb la importància del lloc, i del qual encara es conserven importants vestigis, en concret la capçalera i el disseny de la resta del temple. Des del punt de vista arquitectònic destaca la seva estructura, amb una capçalera amb deambulatori que circumda el presbiteri, i tres capelles absidals de les quals original només es conserva la central. Quant a l'escultura d'aquesta part de la catedral, cal destacar per la seva importància tota la sèrie de capitells historiats del deambulatori i sobretot les quatre pilastres decorades que donen al presbiteri. En elles s'ha vist representat un arbre de Jessé destacant per la seva qualitat les imatges de la Santíssima Trinitat i d'un Rei David músic.
El Cor de la Catedral és una gran peça plateresca realitzada en la dècada de 1520 per Andrés de Nájera i Guillén d'Holanda entre d'altres. La qualitat dels seus talles s'aprecia en les tasques de delicats calats o en l'embotit dels seus setials. Els relleus de les cadires representen figures de sants i santes. Presidint, a la cadira abacial, es troba sant Domènec. 
El sepulcre de Sant Domingo de la Calzada és una obra en què conflueixen diversos estils per ser possiblement fruit de la unió de peces de tres sepulcres diferents. Romànica és la lauda sepulcral a la qual es representa al Sant jacent, gòtica és la taula on es narren els seus miracles, i tarda-gòtic és el templet. Aquest va ser dissenyat per Vigarny i realitzat per Juan de Rasines el 1513.
El Galliner, on s'aixopluguen el gall i la gallina com a record del famós miracle, és d'estil gòtic del segle XV.
Altres obres importants de la Catedral són les capelles funeràries de Santa Teresa i de la Magdalena. La primera conté diversos sepulcres gòtics, el del centre de Pedro Suárez de Figueroa, i un bell Retaule de pintura sobre taula de finals del segle XV. La segona és bastant menor en grandària però igualment interessant ja que és d'un estil proper al del gran escultor Felipe Vigarny. És d'estil gòtic tardà i en ella està enterrat Pere de Carranza, mestrescola de la Catedral de Burgos. Destaca el sepulcre, la reixa i el petit retaule del pintor de l'època Lleó Picardo.
El Claustre és una obra gòtic-mudèjar en el qual destaca la sala capitular per la seva bella cadirat del segle XVII i per la seva alfarje mudèjar com a sostre. En ell s'exposen valuoses obres d'art com tríptics flamencs, orfebreria i altres importants peces escultòriques.

Diu la tradició que entre els molts pelegrins compostel·lans que fan aturada en aquesta ciutat per venerar les relíquies de Santo Domingo de la Calçada, va arribar aquí un matrimoni alemany amb el seu fill de divuit anys anomenat Hugonell , procedent de Ad Sanctos (Xanten a la diòcesi de Münster, però fins a 1821 l'Arquebisbat de Colònia).
La noia de la fonda on es van allotjar es va enamorar del jove Hugonell, però davant la indiferència del noi, va decidir venjar-se. Va ficar una copa de plata a l'equipatge del jove i quan els pelegrins van seguir el seu camí, la noia va denunciar el robatori al Corregidor.
Les lleis de llavors (Furs d'Alfons X el Savi) castigaven amb pena de mort el delicte de furt i una vegada va ser pres i jutjat, l'innocent pelegrí va ser penjat .
En sortir els seus pares camí de Santiago de Compostel·la, van anar a veure el seu fill penjat i, quan van arribar al lloc on es trobava, van escoltar la veu del fill que els anunciava que Santo Domingo de la Calçada li havia conservat la vida. Van anar immediatament a casa del Corregidor de la Ciutat i li van explicar el prodigi.
Incrèdul el Corregidor va contestar que el seu fill estava tan viu com el gall i la gallina que ell es disposava a menjar.
En aquest precís instant el gall i la gallina saltant del plat es van posar a cantar. I des de llavors es diuen els famosos versos:
SANT DIUMENGE DE LA CALÇADA ON CANT LA GALLINA DESPRÉS DE ROSTIDA
En record d'aquest succés es mantenen a la Catedral un gall i una gallina vius durant tot l'any. Sempre són de color blanc i procedeixen de donacions de devots del Sant, canviant les parelles cada mes. La resta del temps romanen en un galliner que la Confraria de Sant Domingo manté en el seu domicili social.
Davant d'aquesta fornícula que es va construir cap a 1445 i sota d'una finestra romànica es conserva un tros de la fusta de la forca del pelegrí.
A l'Arxiu de la Catedral es conserva un document de 1350 amb indulgències que 180 bisbes concedeixen "a la Catedral de la Calçada, on hi ha un gall i una gallina blancs, als qui devotament girin al voltant del sepulcre del Sant, recitant el Parenostre, Avemaria i Glòria " .

Més informació de Santo Domingo de la Calzada, clica'm



Hospederia Cirtencense de Santo Domingo de la Calzada (La Rioja)


A la façana d'aquesta hostatgeria podem veure aquesta imatge. 

Basílica de Nostra Senyora de la Vega, Haro (La Rioja)

Nostra Senyora de la Vega

Porta lateral

La Basílica de La nostra Senyora de la Vega d'Haro ( la Rioja , Espanya ) es troba situada al paratge de la Vega. Es creu que va ser construïda al segle X, després d'arribar a la ciutat la imatge de la Verge de la Vega.
L'edifici d'estil barroc, és conseqüència de diverses ampliacions, l'última de 1703 segons projecte de Bernat de Munilla i Juan de Villanueva i portant-la a terme Pere Orcaechea, Ignacio Escorri i Pedro de Elejalde.
Destaca el retaule barroc de l'altar major construït en 1740 per Santiago de l'Amo. Al centre d'aquest es troba una imatge de la Mare de Déu al seu costat els seus pares, Sant Joaquim i Santa Ana Aquestes talles de 1740 , són de Manuel Lomero.
El 7 de setembre de 1952, va ser consagrada solemnement la basílica, en considerar aquesta data com el quart centenari de la fundació de la confraria de la Vega.
La imatge de la Verge de la Vega , d'estil gòtic, està datada al segle XIV. Mesura 1,30 mi té afegides una magrana (per la intervenció de Pedro Fernández III de Velasco i els seus seguidors gerrers en la presa de Granada en 1492 . Interpretació que confirmen els emblemes de Castella , Lleó i Granada al peu del tron) i unes espigues de blat (pel fet prodigiós atribuït a la Verge, d'haver convertit l'ordi en blat per pagar els deutes d'una família necessitada).