dissabte, 20 d’octubre del 2012

carrer Pretixol, Barcelona

Mare de Déu de la Mercè

Mare de Déu de la Mercè


L'estret i curt carrer de Petritxol és sens dubte un dels més populars de Barcelona, amb les seves concorregudes granges i xocolateries. Va ser obert l'any 1465 tot i que d'aquella època no en resta cap vestigi. El nom prové del propietari dels terrenys que travessava el carrer. La major part de façanes són dels segles XVIII i, predominantment, de mitjan XIX. Hi podem veure aquestes dues imatges de la Mare de Déu de la Mercà, una primera amb el text: "aci la Mare de Déu ens diu que el temps passa lleu" i una segona imatge del 1950 (segons inscripció) amb un poema de Josep Maria Riu:
Mercè de Petritxol
De prop o de lluny
amb pressa o neguit
amb fred o al juny
a ple sol o de nit
una llum i una flor
ens parla de Maria.
La joia i el plor
fan de cada dia
una pregària al vol
Mercè de Petritxol

Església de Santa Maria de Montealegre, Barcelona

Entrada Església

Altar Major

A la cantonada dels carrers 
Valdonzella i Montealegre

La comunitat de monges establertes a l'ermita de Montalegre, a l'actual Conreria de Tiana, es van traslladar a aquest indret de Barcelona el 1362. L'orde es va extingir el 1593 i el monestir passà a ser el Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre. El 1802 s'hi establí la Casa de la Caritat. El 1901 s'encarregà a l'arquitecte August Font la construcció d'un nou temple, beneït l'any següent. És d'estil neoromànic i té planta de creu llatina. Va resultar malmès l'any 1936 i va ser restaurat acabada la guerra per Isidre Puig Boada. L’Altar Major, amb el baldaquí, és obra de Jaume Busquets i Mollera. El 1957, la Casa de la Caritat va abandonar el conjunt d'edificis i deu anys després l'Arquebisbat va lliurar la custòdia de l'església a l'Opus Dei.

Pàgina web: www.montalegre.org

Carrer Balmes amb Pelai

Mare de Déu de la Mercè

Al capdavall del carrer Balmes, quan es troba amb el carrer Pelai, l'edifici que fa cantonada, a la seva façana hi veiem aquesta imatge que podria ser ben bé la Mare de Déu de la Mercè.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Volcà Montsacopa, Olot (Catalunya)




L'Ermita de Sant Francesc es troba al cim del volcà Montsacopa, a la vora del cràter. Popularment es coneix el volcà pel nom de l'ermita. Es tracta d'una construcció relativament recent, de principis del segle XIX, i està parcialment fortificada, amb murs de protecció i troneres. A prop de l'ermita, al llarg del perímetre del sender que domina el cràter, hi ha dues torres fortificades. Probablement, tant l'existència d'aquestes dues últimes com el caràcter fortificat de l'ermita sigui degut als esdeveniments de les guerres carlines.

Pel camí d'ascens al volcà es troben senyalitzats els passos del Via Crucis, que té la seva finalització en la mateixa ermita. No cal dir que des de Sant Francesc es gaudeix d'una magnífica vista no només d'Olot, sinó també de gran part de la zona volcànica de la Garrotxa i, en la llunyania, de la serralada pirinenca i els seus cims nevats.

També es pot accedir per una altra via, però són aprop d'uns 400 graons.

Passejant per Sant Feliu de Pallerols, Catalunya


Mare de Déu del Rosari, Sant Feliu de Pallerols, Catalunya

Mare de Déu del Rosari

Passejant per Sant Feliu de Pallerols, a la Plaça Firal hi trobem una capella dedicada a la Mare de Déu del Rosari restaurada durant el regnat d'Isabel II i el Papa Pius IX. El seu interior està en reformes, però a l'exterior, a la façana hi veiem aquesta imatge.

Església de Sant Feliu de Pallerols, Catalunya

Mare de Déu amb l'infant

Mare de Déu del Rosari

Mare de Déu dels Dolors

Vitrall

En el nucli antic, al costat del carrer Cantons Estrets i presidint la plaça de l'Església trobem l'església parroquial.
Aquest impressionant edifici va ser construït a les acaballes del segle XVI i a principis del segle XVII. La primera notícia de la parròquia de Sant Feliu data de 1039. Segurament es referia a una església romànica i abans una altra de preromànica. Al seu voltant s'hi ubicava el cementiri que hi va romandre fins a finals del segle XIX quan la població havia crescut. Aquesta perdurà fins el 1427 i 1428, anys en què els terratrèmols l'afectaren greument, fent-la totalment irrecuperable. Va adequar-se de manera provisional fins que fou aixecada aquesta de nova planta, aprofitant les ruïnes inutilitzades de la vella estructura: va canviar, però, el sentit longitudinal de la nau i fou bastida amb l'ajuda de picapedrers francesos que varen incorporar un treball minuciós de la pedra a la façana i al campanar (on hi ha marcades a l'angle esquerre les diferents dates d'execució). En una de les pedres hi ha una de les primeres representacions de l'escut municipal, amb les barres i tres estrelles. Va ser enlairada dins un estil gòtic tardà, molt típic de les zones rurals, per tant, tenim una església fosca i massissa, absolutament condicionada pels edificis que l'envoltaven.
L'església formava el centre de la sagrera o sacrario (espai sagrat). Aquest espai gaudia d'immunitat diplomàtica i protegia de qualsevol violència a tota persona que s'hi trobés dins. Per això, les primeres cases que trobem es situen al voltant del temple. Els feudals d'Hostoles veieren ben aviat en el caràcter immune de la sagrera un objectiu de la seva cobdícia i interessos, fet que va provocar l'inici de la seva intervenció. En el segle XIII el senyor d'Hostoles, de la família de Cartellà, s'establí definitivament en una casa fortificada, la Sala o casa forta del Castell d'Hostoles que podem trobar seguint el carreró Cantons Estrets i que s'hi pot accedir a través d'una escala. A partir de 1310 s'inicià l'ampliació de la sagrera i la construcció del que serà la cellera o vila nova.


diumenge, 7 d’octubre del 2012

Sant Josep Oriol, Barcelona

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu del Rosari

Mare de Déu de Montserrat

Immaculada 

Casament de Josep i Maria (mosaic)


La Basílica de Sant Josep Oriol, està situada a l'esquerra de l'Eixample

Història
El projecte de l'església va ser anunciat l'any 1907 pel Cardenal Casañas, per erigir un temple dedicat a Josep Oriol, prevere que fou canonitzat l'any 1909. La construcció es va iniciar l'any 1915, amb projecte de l'arquitecte Enric Sagnier (1858-1931), i l'església es va inaugurar oficialment l'any 1926 malgrat que les obres del campanar del rellotge i de la façana no es van completar fins el 1930. El 23 de març de 1931, festa de Sant Josep Oriol, va ser consagrada pel bisbe Manuel Irurita.
El 15 de maig de 1936 va rebre el títol de Basílica menor, concedit pel Papa Pius XI. Fou la cinquena de Barcelona que assolí aquest títol.
L'església va ser incendiada el mes de juliol de 1936, i va ser reconstruïda un cop acabada la guerra civil espanyola. La reconstrucció del temple va ser lenta, tardant uns 12 anys. L'any 1965 s'hi van celebrar per primera vegada misses en català. L'any 1982 se'n van restaurar els campanars.
L'edifici
El temple consta de tres naus i creuer. La façana, amb dues torres bessones, és d'aspecte renaixentista. S'obre amb un triple portal d'arcs de mig punt i una galeria amb cinc obertures. En aquest espai troben elements arquitectònics inspirats en Sant Pau Extramurs. Al dessota d'aquests finestrals i per sobre dels tres arcs dels portals hi ha un esplèndid fris de mosaic venecià, molt ric de color, de l'al·legoria de la canonització de Sant Josep Oriol i de l’ofrena del temple, realitzat, sembla, per Enric Querol. Les figures que s'hi representen són retrats de persones que tingueren un paper destacat en la canonització del sant o bé en la construcció del temple.
Aquest temple representa una innovació estilística de la seva època, ja que en lloc d'utilitzar els estils medievalistes habituals llavors, com el neogòtic o el neoromànic, es basà en la tipologia basilical romana de naus separades per columnes amb arcs, posteriorment molt usat en la postguerra. En la decoració interior destaquen els mosaics, obra de Lluís Bru. A més de l'església, el conjunt incloïa un teatre i unes escoles.
A l'interior hi trobem elements que recorden la basílica de Sant Llorenç, de Florència.


Pàgina de l'escola:Escola Sant Josep Oriol

Sant Josep Oriol
És el més barceloní dels sants. Nasqué al carrer d’en Cuc (avui, Mare de Déu del Pilar) el 23 de novembre de 1650, batejat a Sant Pere de les Puel·les, viu, de petit, al barri de Ribera. Escolà de Santa Maria del Mar, fa els estudis a la Rambla del mateix nom. Ordenat prevere, exerceix el seu ministeri a l’Oratori de Sant Felip Neri i, sobretot, a la Parròquia del Pi de la qual és beneficiat. Resideix al carrer de la Flor (tocant a Canuda) i mor el 23 de març de 1702 al carrer de la Dagueria. Era un barceloní de soca-rel que, tot i que era una persona molt espiritual, vivia plenament la realitat del seu temps. Josep Oriol no va fundar res, no va obrir nous camins enlloc, però en una època en què la sanitat pública era inexistent i només els rics podien accedir als professionals de la salut, ell es donava als malalts i els atenia amb els mitjans que eren al seu abast. Els rentava les ferides, els posava ungüents, els donava remeis casolans, els atenia i pregava amb ells. El juny de 1687 comença a exercir com a beneficiat de l’església del Pi i, des del primer moment, cada final de mes quan cobrava el que li corresponia del benefici, els pobres ja l’esperaven a la porta i ell els ho repartia gairebé tot. Aquesta benèfica tasca i la seva austeritat, el portaria a ésser conegut com el doctor Pa i Aigua.
El dia del funeral la gent no deixava que fos enterrat, Josep Oriol ja era el sant dels desfavorits de Barcelona. Un sant del poble.


Es diu que tenia poders profètics i miraculosos. Se li atribuïren curacions de cecs, sords, coixos i paralítics i la resurrecció de morts.

Capella de les esclaves del sagrat cor de Jesús, Barcelona


A la capella de la Residencia Universitaria de las esclavas del Sagrat Cor de Jesús (ordre fundat per Santa Rafaela Maria) i que es pot accedir ja que s'hi celebra l'eucaristia diàriament, veiem aquesta bella imatge de Maria. 

Sant Joan de Gràcia

Mare de Déu del Rosari

Sagrada Família

Mare de Déu de Lourdes

Immaculada

Mare de Déu del Carme

Mare de Déu de Montserrat


L'església de Sant Joan de Gràcia, és una església edificada entre el 1878 i el 1884 a la plaça de la Virreina del barri de Gràcia de Barcelona, en el lloc on hi havia hagut el jardí del palau o torre d'estiueig anomenat de la Virreina, fet construir pel virrei Manuel Amat (l'edifici del palau venia a ocupar l'espai on ara hi ha la plaça de la Virreina).
L'edificació de l'església fou impulsada per una junta de construcció formada per feligresos de Gràcia, davant el fet que als anys 70 del segle XIX no hi havia cap parròquia pròpia del municipi, sinó que depenia de diferents parròquies de Barcelona. El 1868 ja s'havia constituït la parròquia de Sant Joan, que es va situar provisionalment a l'existent església de la Providència, i el 1878 l'Ajuntament de Gràcia va adquirir el palau de la Virreina i els seus terrenys, on el 22 d'abril es va col·locar la primera pedra de la nova església. La construcció, dirigida per l'arquitecte Magí Rius, va durar fins el 1884, quan l'església va entrar en servei. Posteriorment i sota la direcció de Francesc Berenguer i Mestres es va construir la rectoria i la capella del Santíssim, que encara no s'havien acabat quan l'església fou incendiada a la Setmana Tràgica (1909). La reconstrucció fou dirigida pel mateix Francesc Berenguer a partir del 1910.
És una església d'una sola nau, amb transsepte, capelles i volta d'ansa-paner.La façana posa de manifest les dues vessants de la coberta i presenta arcuacions sota el ràfec. La capella del Santíssim, de Francesc Berenguer, és modernista, i són posteriors l'altar major amb baldaquí, de Josep Maria Camps i Arnau, i els murals de l'altar principal, de Carles Llobet i Raurich.
La rectoria, organitzada amb els mateixos materials de la façana, es troba a la part posterior de l'església i és també obra de Francesc Berenguer.

Plaça Rovira, Gràcia

Mare de Déu del Carme

A la gracienca plaça Rovira, potser més coneguda per l'estàtua que hi ha al mig de la plaça, o potser perquè hi ha dues farmàcies, o potser pel Festigabal, o els aperitius del Valls ... però els més antics de les contrades segur que recorden el Comulada. Doncs a la façana de l'edifici on hi havia el Comulada (que de fet encara hi és però fa anys que és tancat) hi veiem aquest imatge de la Mare de Déu del Carme.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

carrer Jonqueras 2




Edifici construït a la mateixa època (1917-18) i pel mateix arquitecte (Enric Sagnier, fill deLluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa en aquells temps) que l'edifici central de la Caixa, situat a l'altra banda del carrer, del qual servia d'annex. Igual que aquest, manté el tipus de material (pedra blanca) i l'estil neogòtic, tot i que més atenuat, tendint a un cert funcionalisme. En destaca la cantonada arrodonida, coronada a l'estil d'una torre medieval, i l'ornamentació escultòrica, atribuïda a Eusebi Arnau. A la façana hi veiem aquesta imatge on s'intueix una mare de Déu en actitud de pregària.

carrer Dr Joaquim Pou



Baixant per Via Laietana i agafant el carrer del Dr Joaquim Pou el que un veu primer de tot és el relleu majestuós de la Catedral i centra la seva visió en ella. Però ... si agafem el carrer des de la Catedral anat cap  a la Via Laietana, i fem allò que de tant en tant s'ha de fer que es badar i mirar cap al cel, en l'edifici que fa cantonada amb el carrer Copons, a dalt de tot podem veure aquest imatge de la Mare de Déu. Un regal pels ulls.


Rambla de Catalunya 15




A la Rambla de Catalunya, 15 trobem la famosa pelleteria La Sibèria. Botiga fundada el 1891 per Josep Ticó i Rebert. Va començar a vendre articles de pell en diferents locals dels carrers Portaferrissa, Petritxol i Santa Anna fins que el 1906 va traslladar el negoci a un ampli establiment a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via de les Corts Catalanes. L'edifici potser es conegut per la pelleteria, però sorprèn veure-ho aquesta mare de Déu.