dilluns, 5 de juny de 2017

Santa Maria del Miracle (Roma)


Santa Maria és una església de Roma, al districte Camp Marzio, a la Piazza del Popolo, entre la Via del Corso i Via di Ripetta. És coneguda popularment com a església germana de Santa Maria in Montesanto, encara que les dues estructures difereixen principalment per a l'ajust planimètric.
En el seu interior hi ha una imatge de la Mare de Déu de Betharram
Al segle XV la Mare de Déu va salvar de caure a l'aigua una nena tot donant-li una branca. En Béarn, beth Arram significa "bella branca". Al segle XVII, més de vuitanta cures miraculoses ja s'havien identificat allà.

(imatge Mònica S,)

Col·legi Lestonnac Tarragona

Capella

Altar Major

Mantenir la flama encesa

Vitrall

Lestonnac es un col·legi situat al punt més alt de la ciutat de Tarragona, en ple Casc Antic, amb un entorn històric privilegiat: La Seu, El Palau de l'Arquebisbe, l'església de Sant Magí i sobretot Les muralles que són Patrimoni de la Humanitat, una part de les quals fan de mur del pati de La Tortuga.
La història del col·legi de L'Ensenyança va començar fa més de tres segles i des de llavors és present a la vida de la ciutat de Tarragona fent un servei continuat d'educació del jovent:
  • Des de bon principi ofereix un internat per a noies, la qual cosa, al s.XVII, era una gran innovació.
  • Malgrat els esdeveniments, mai no ha deixat de ser un centre educatiu i, sempre al mateix edifici.
La desamortització de Mendizábal al s. XIX fa que el centre perdi la gratuïtat que l'havia caracteritzat des de la fundació i s'han de buscar solucions extraordinàries (grups d'alumnes gratuïts i grups d'alumnes no gratuïts). Aquesta gratuïtat es pot recuperar a la segona meitat del s.XX gràcies als concerts amb la Generalitat de Catalunya, dels quals la nostra escola és de les pioneres.
Sempre fidel a la ciutat i al país, tan bon punt es pot utilitzar la llengua catalana, per a l'ensenyament, ho fa, malgrat alguns obstacles dels primers moments.
Altres dades que demostren l'adaptació als nous temps és la coeducació (nois/noies) i la incorporació massiva de persones laiques (professors/professores) a les tasques educatives i de direcció de l'escola.

dijous, 1 de juny de 2017

Palau Episcopal, Barcelona

Mare de Déu de Montserrat





Entrada Palau Episcopal

El Palau Episcopal de Barcelona o Palau del Bisbe és la residència oficial del bisbe de Barcelona, situat al carrer del Bisbe n. 5, i amb una altra façana, del segle XVIII, a la Plaça Nova.
Va ser construït a finals del segle XII. A mitjans segle XIII el bisbe Arnau de Gurb el va ampliar. En període barroc va ser profundament transformat i engrandit. També es va restaurar entre 1900 i 1928 en aquesta darrera data per Enric Sagnier. Són destacables les galeries del segle XIII. La galeria de l'ala sud-est està formada per tres grans arcades sostingudes per columnes adossades a pilars rectangulars i ornamentades amb guardapols i motllures de punta de diamant. La façana que dóna al carrer del Bisbe, on hi ha la porta principal, és del 1769, i està centrada per l'escut del bisbe Josep Climent. La façana de la plaça Garriga Bachs està decorada amb esgrafiats, és del 1928. 
En el pati, entrant pel carrer del Bisbe, just al mig hi ha aquesta mare de Déu.


dilluns, 1 de maig de 2017

Santuari de la Mare de Déu de Queralt


Cambril

Anunciació rere el Cambril


Altar Major, el bover que troba la imatge


Imatge de la Cova


El Santuari està situat al vessant oriental del Castellberguedà, cim de la serra de Queralt. L'indret on avui s'aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l'espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà. 
És una església barroca d'una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l'altar major. Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.
La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades. La inferior, amb uns seguit d'arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt. Un seguit d'òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l'interior.
Història
El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta féu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual. El 1725 es posà la primera pedra i a partir d'aquesta data començaren les ajudes de l'ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l'edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià.
El 1835 es va adaptar l'edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l'ermita. La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d'aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916". Les obres començaren el mateix 1916, i l'any 1920 només quedava l'escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
L'església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l'altar, i foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.[1] El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l'arquitecte berguedà Ramon Masferrer l'any 1958. Els anys 90, es va fer la restauració de tot l'interior (església i cambril) treballs dirigits per l'arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l'aspecte actual.
Llegenda
Un bover de la masia de Vilaformiu (pertanyent a la família Altarriba) estava pasturant els bous pels cimals de la muntanya de Queralt, quan de sobte un d'aquests animals, deixa el ramat i s'enfila apressadament fins a la meitat de la cinglera. El bover corre darrere d'ell per fer-lo tornar al ramat, però quan arribà al lloc on aquest havia parat va tenir una gran sorpresa en veure el bou agenollat davant d'una petita imatge de la Mare de Déu, mig amagada en un esquei, al costat un cirerer florit miraculosament –fora de temps-. El devot pastor s'agenolla i agafa la imatge i se la guarda al sarró i tot saltant d'alegria torna cap a Vilaformiu per ensenyar la troballa. Davant de tots els de la casa obra el sarró i ... la imatge no hi era. El pastor no perd l'esperança, l'endemà hi torna, troba la imatge al mateix lloc, l'agafa i aquest cop lliga el sarró. Arribant a Vilaformiu el destapa i es repetí el fet com el dia abans. Llavors el bover ja no es fia d'ell tot sol. Amb els seus amos i d'altra gent de la masia pugen cap al cimal i comproven admirats que el pastor no els havia enganyat. Aleshores comprengueren que la Verge volia ser venerada justament en aquest lloc, i l'hi construïren una capella. La primitiva capella s'edificà on avui hi ha el celler, a l'edifici adossat a l'església.

Santuari de Lourdes (La Nou, el Bergadà)


La primera pedra del Santuari es va posar l'any 1880, però tot es va començar a gestar uns anys abans quan el mossèn Anton afectat d'una malaltia i ja molt major va anar sense pràcticament mitjans al Santuari de Lourdes a França, es va quedar enamorat de tot el que oferia el Santuari de Lourdes i quan va tornar va pensar que perquè no podia haver un santuari en un petit poble del Berguedà per a tots els feligresos que no podien permetre's anar fins a França. Torna a fer el viatge, compra una imatge d'uns 90 cm i va fer una petita capella. Sense esperar-ho va començar a venir gent de tots els voltants i va veure la necessitat de fer un Santuari. Sense mitjans cap i sense saber com començar simplement amb l'ajuda i els diners que aportaven la gent humil es va finalitzar el Santuari l'any 1886 amb l'assistència de més de 5.000 persones.
A l'interior de l'església es troba un retaule neogòtic amb la imatge de Lourdes.
Just al costat del Santuari surt un camí a la gruta que porta a una font. La font també té la seva història. Abans del Santuari es coneixia com la font de Sant Isidre i només hi havia un canó d'aigua, quan es va inaugurar el Santuari es canvia pel nom de la font de Lourdes, i als tres dies van aparèixer 3 canelles més d'aigua. Al costat de les fonts hi ha una petita construcció ara en abandó, que en el seu interior té com unes dutxes que eren on antigament els malalts anaven a banyar-se per guarir-se. Allà també hi veiem una reconstrucció de la gruta de Lourdes

dilluns, 17 d’abril de 2017

Catedral del Bon Pastor de Donosti (Euskadi)

Vitrall naixement


Vitrall presentació


Immaculada


Sagrada Família


Mare de Déu del rosari


Mare de Déu del Carme

Assumpció

La catedral del Bon Pastor de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc, Espanya) és la seu de la Diòcesi de Sant Sebastià, pertanyent a l'Arxidiòcesi de Pamplona. L'edifici religiós més notori de la capital guipuscoana, dotat d'una acusada verticalitat, i el més gran de Guipúscoa, la seva construcció va tenir lloc en els últims anys del segle XIX en un estil historicista neogòtic. Des de 1953 ostenta el rang de catedral.

Església de Sant Ignasi de Donostia

Assumpció


Coronació 

Amb Sant Ignaisi
 
Sagrada Família 

Amb Sant Francesc Xavier 

  

L'Església de Sant Ignasi va ser edificada al donostiarra barri de Gros sobre un terreny cedit gratuïtament a aquest efecte per donya Àgueda Gros, donant Tomás Gros la pedra necessària per a la seva construcció. El projecte va ser traçat per l'arquitecte José Goicoa, que va iniciar les obres el 1888 a l'estil neogòtic llavors de moda, si bé la seva planta de tres naus longitudinals, de cinc trams cadascuna, no segueix l'esquema clàssic en forma de creu llatina, ja que li falta la nau transversal; en el tram posterior de la nau principal, on hauria d'anar el creuer va disposar Goicoa la volta principal, de creueria amb tercelets; les voltes de la resta de trams són de crucería senzilla. La capçalera, que està orientada al nord, adaptant-se al traçat urbanístic del barri de Gross, disposa d'absis, heptagonal, però no d'girola. El cor alt als peus ocupa el primer tram de la nau principal. El temple va ser inaugurat al culte el 1897, encara que la torre no va ser rematada fins a 1928 gràcies a un llegat de don Fermín de Lasala i Collado, Duc de Manes.
A l'interior, ric en materials i mobiliari, són de destacar: la col·lecció de pintures, de bigarrada policromia, en els draps de la Capella Major, amb escenes de la vida de Sant Ignasi; una imatge del Sagrat Cor de Jesús, obra de Mariano Benlliure, i el sepulcre neorenaixentista del propi duc de Mandas, a més d'altres sepulcres neogòtics en el presbiteri i la nau. Les vidrieres són obra de Maumejean.