dimecres, 21 de febrer del 2024

Iglesia de San Miguel y San Julián (Valladolid)

Mare de Déu del Carme

Nuestra Señora de la Correa

Immaculada amb Sant Jesuïtes

Dolorosa

Pietat

Nostra Senyora de Loreto

Mare de Déu dels Àngels

Maria acollint Sant Ignasi

Immaculada

retaule, Naixement

retaule, Presentació al temple

retaule, Baixada de l'Esperit

retaule, Anunciació

(imatge de Víctor G.)

L'Església de Sant Miquel i Sant Julià és el temple de l'antiga Casa Professa de la Companyia de Jesús a Valladolid. En produir-se l'expulsió dels Jesuïtes en 1767, per ordre de Carlos III d'Espanya, l'edifici es va destinar a parroquial de Sant Miquel, Sant Julià i Santa Basilisa en 1775.
L'església, construïda en l'últim quart del segle XVI, és un dels més clars exponents de l'arquitectura jesuítica. Si no hi ha notícies sobre l'autoria de les traces, s'ha estudiat la possibilitat que fossin artífexs de la Companyia, alguna cosa no molt acreditat per les enormes similituds que hi ha a l'església amb l'escola classicista val·lisoletana, amb el que els seus autors serien artistes del focus val·lisoletà, com Juan de Nates, Juan del Ribero Rada o algú de la seva òrbita. Des dels inicis del segle XVII, va ser patronat dels Comtes de Fuensaldaña i des de 1775, és de patronat real.
L'església acull una bona col·lecció de retaules, escultures i pintures, diverses d'elles de Gregorio Fernández i Diego Valentín Díaz.

Catedral de Menorca

 







La catedral de Santa Maria de Ciutadella és un edifici d'estil gòtic català, seu de la diòcesi de Menorca. Està situada a la part antiga de la ciutat, a la plaça de la Catedral, darrere la qual comença el carrer de ses Voltes.

Es va construir a sobre d'una mesquita, de la qual encara podem observar els arcs utilitzats com a base del campanar de la catedral. La història de la catedral de Ciutadella comença l'any 1287, quan, 45 dies després de la conquesta de Menorca per Alfons el Franc, aquest va ordenar la construcció de la catedral. Tot i això, no se n'inicià la construcció fins al regnat de Jaume II l'any 1300 i s'acabà l'any 1362. Al llarg d'aquests anys ha anat sofrint diversos esdeveniments, el més important n'ha estat el saqueig i l'incendi dut a terme pels turcs en el segle xvi, i un altre saqueig important va ser el produït durant la Guerra Civil. Per aquesta raó ha estat molt reconstruïda, per exemple la façana occidental és d'estil neoclàssic i es va construir l'any 1813 per ordre del bisbe Pedro Antonio Juano en substitució de la portada gòtica, i només se'n conservà la petita rosassa superior. Va rebre el títol de basílica l'any 1953, concedit per Pius XII.

(Imatge Quim S.R.)


Sant Salvador de Sabadell

 


Temple parròquia d'estil neoromànic amb alguns elements de gust gòtic. La composició està dominada per una torre quadrada exempta i un gran porxo d'accés. La façana està construïda amb pedra, és de paraments llisos i estructura compacte.
L'obra escultòrica és de Camil Fàbregas. Els temes dels capitells de la nau són religiosos, amb representació dels apòstols; els del cor amb àngels i músics; en el campanar els signes del zodíac i les quatre edats de l'home i en el claustre temes de Sabadell i un dedicat a la sardana.
L'edifici començà a construir-se l'any 1955. La pedra utilitzada és de les voravies de la ciutat, la dels capitells és pedra de Preixana.
(Imatge Lali M.)

dijous, 4 de gener del 2024

Basílica de Nuestro Padre Jesús de Medinaceli


La divina Providència

La divina Pastora

Immaculada


La basílica del nostre Pare Jesús de Medinaceli és una església de culte catòlic que es troba a la plaça de Jesús de Madrid (Espanya).
El temple s'aixeca sobre l'antic Convent de trinitaris descalços de la Mare de Déu de l'Encarnació. És la seu canònica de l'Arxiconfraria Primària de la Reial i Il·lustre Esclavitud del nostre Pare Jesús Nazareno de Medinaceli.
La basílica actual de Jesús de Medinaceli va ser consagrada solemnement el 21 de novembre de 1930 pel llavors bisbe de Madrid, Leopoldo Eijo Garay. Abans d'aixecar-se el temple actual va haver-hi diverses capelles on es va venerar la imatge, donades pels Ducs de Medinaceli.
El 1922 l'edifici va ser enderrocat per estar en estat ruïnós, i el 1927 es va començar a construir l'actual, realitzat per l'arquitecte Jesús Carrasco-Muñoz Encina; va ser acabat l'any 1930.
La basílica va ser creada a parròquia el 26 de gener de 1966 pel bisbe Casimiro Morcillo. El papa Pau VI la va elevar a la dignitat de basílica menor, l'1 de setembre del 1973.
(Imatges Dala i Kiqu)

Església de San Sebastián (Madrid)

Verge de la Novena

Dolorosa



Fugida a Egipte

Mare de Déu del Carme

Immaculada



L'església és coneguda per albergar les restes mortals del dramaturg Lope de Vega, encara que avui es desconeix la seva situació exacta, i pels personatges cèlebres de tota mena que es van explicar entre la seva feligresia.
L'origen del seu nom es deu a una ermita que es trobava en el camí cap al Santuari de Nostra Senyora d'Atocha, sobre el qual es fonamenta en 1541. En aquells dies estava probablement annexa a la Parròquia de la Santa Creu. En constituir en parròquia independent als pocs anys, se li assignen part dels feligresos d'aquesta. Cap a 1550 el primitiu edifici és demolit per amenaçar ruïna. Es compra en 1553 l'actual solar del carrer Atocha, i de 1554-1575 és aixecat l'edifici sota la direcció d'Antonio Sillero, que realitza també l'actualment coneguda com a capella del Sagrat Cor. Aquesta església, juntament amb la de sant Lluís (desapareguda), conservaven el dret d'asil, és a dir, es podien refugiar en elles les que temien la persecució de la justícia.

(fotos Dala i Quicu)

dilluns, 27 de novembre del 2023

Santuari de Puiggraciós





L'any 1701 s'iniciaren els tràmits per a la construcció del Santuari[2] molt a prop d'on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. El 1711 s'obrí al culte i el 1737 estava ja enllestit el retaule de l'altar major. No es coneix la data del bastiment del cambril, però sí que en consta l'existència l'any 1771.[2] Durant uns anys els parroquians de Montmany utilitzaren el santuari com a temple parroquial, atès el mal estat de l'església de Sant Pau de Montmany. Ben aviat s'hi va construir també la casa de l'ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria: és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat el santuari i destruït el magnífic retaule barroc, a més de moltes altres destrosses a l'edifici. La imatge de la Mare de Déu es va poder salvar gràcies al coratge d'uns veïns que la van amagar en diversos indrets. Actualment, i des de l'any 1946, per disposició de l'Ordinari del bisbat de Barcelona, el Santuari passà a la jurisdicció de la parròquia de Sant Genís de l'Ametlla.

Ja a partir del 1939 s'inicià la reconstrucció de l'església, atès que només hi havien quedat les parets. És, però, des del 1951 que es va fer un nou i decidit impuls per continuar l'obra de restauració, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i l'empenta del rector de l'Ametlla, mossèn Jesús Ventura. El diumenge 8 de setembre de l'any 1957, acabades les obres, es feu la inauguració solemne en una diada de gran festa i amb nodrida presència dels pobles de la comarca. S'entronitzà la Santa Imatge pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus.

La planta és de creu llatina. Sobre el creuer hi ha una cúpula. Les voltes estan decorades amb motius florals. L'absis actual és nou i correspon a l'entrada de l'església primitiva. Disposa d'un cambril on s'exposa la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós i un petit cor amb balustrada de fusta. La porta d'entrada és quadrada, amb una motllura al voltant. Per sobre, un ull de bou. Corona la façana una petita espadanya amb un arc de mig punt.

A partir del 1973 ocupa l'antiga casa dels ermitans una comunitat de Monges Benedictines, que des d'aleshores tenen cura del Santuari.

La Imatge entronitzada al cambril del Santuari, és la primitiva talla gòtica. És una figura de la Mare de Déu dempeus alletant el Nen Jesús, que sosté en braços. Té una alçada de 69 centímetres, és policromada i daurada. Porta una túnica vermellosa i un mantell en plecs de color blau i presenta una mirada dolça i maternal. En els seus orígens tant la Verge com el Nen Jesús portaven sengles corones d'argent. Actualment hi ha una còpia de la imatge original.

La Imatge es venerava a l'església de Sant Pau de Montmany des del segle xv. A mitjans del segle xvii ja sorgeix el nom de Mare de Déu de Puiggraciós. I és que en aquella època els feligresos de Montmany, cada 25 de març, pujaven amb la Imatge en processó al cim del Puiggraciós, prop d'on avui hi ha el Santuari. En aquella diada es beneïa el terme municipal i es repartien panets beneïts entre els assistents al romiatge. 
Aquesta llegenda la va recollir el Pare Narcís Camós de l'orde dels Predicadors en el seu pelegrinatge per els santuaris marians entre 1652 i 1653. Va recollir la llegenda amb les següents paraules: "salian a pacer unos bueyes de una casa que de largos tiempos a esta parte se llama Miquel, de los cuales se partía uno y corriendose se iba al lugar donde estaba la imagen (que dista un quarto y medio de camino de ella) el cual era todo bosque, donde hacia extraordinarios señales y arañando la tierra, enseñaba con aquello haber alguna novedad en el lugar. Viólo el pastor, y advirtiólo a otros, los cuales juntos fueron allí, donde hallaron la Santa Imagen y, tomándola con grande reverencia la truxeron a la iglesia parroquial colocandola en su retablo mayor, de donde presto se volvió al mismo lugar. Quedaron los del pueblo llenos de admiración y hciéronle voto de traerla todos los años una vez en procesión al lugar donde se volvía, que fue donde la hallaron; y de aquí en adelante no se movió más." Segons Mauri, J. El detall d'una ramada de bous degué afegir-se en una època relativament recent, de prosperitats barroques. Amb la fugida de la imatge cap el lloc de la troballa ve la prometença amb la qual es vol explicar el perquè de l'anual processó a Puiggraciós. Quan a Puiggraciós s'havia de construir la capella, la llegenda va completar-se dient que la prometença fou d'una processó anual a Puiggraciós, fins que en aquell s'hi dediqués un temple i casa pròpia per col·locar-la. Quan el temple fou construït anà perdent-se la llegenda, el detall del vot de la processó anual i, també el costum de celebrar-la.

Consta que l'any 1698 ja s'emprava la invocació de Mare de Déu de Puiggraciós. L'any 1953 es va practicar una acurada restauració de la Imatge que està exposada al cambril, sobre un pedestal decorat amb escuts de Montserrat, Núria, Mercè i del Roser. El 8 de setembre de 1982, el cardenal Jubany presidí la festa del 25è aniversari de la restauració del Santuari.

divendres, 25 d’agost del 2023

Antiga creu de terme entre Ainet de Besan i Alins


L'Antiga creu de terme entre Ainet de Besan i Alins és una creu de terme medieval de la vila d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. És al sector oriental de la vila, en el nucli de la Força d'Alins, al carrer de la Unió. És una de les creus de terme més notables de tot el país. És romànica, de llicorella. Fa 60 centímetres d'amplària, i té esculpides a les dues cares figures de relleu que representen la Sagrada Família i la Crucifixió. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Ha estat ha estat traslladada del peu de l'antic camí al lloc actual.
Creu de pedra llicorella, inscrita dins d'un cercle. Amida uns 60cm de circumferència. Presenta les dues cares esculpides. A l'anvers, en alt relleu, apareix al centre la figura de Crist crucificat per tres claus, amb el cap decantat sobre l'espatlla dreta i vestit amb un faldellí. En una cartela col·locada en la part superior de la creu es llegeixen les lletres: INRI, i a costat i costat apareixen dues mans, les mans de Déu Pare amb actitud de beneir. Sota els braços de la creu hi ha els dos lladres, penjats per sota les aixelles a uns travessers i voltats per tota una sèrie d'objectes i instruments, al costat dret, feixes i una espècie de branca i una llança, i a l'esquerra, també una llança, unes tenalles, un martell i altres útils, simbolitzant potser les principals activitats de la vall, la ramaderia i la força, no obstant la lectura simbòlica dels mateixos podien al·ludir a la mateixa passió de Crist. En el revers apareix una Sagrada Família, la Verge en el centre amb un vestit acampanat fins als peus, qui sostén a l'Infant en braços a la seva esquerra i a la dreta Sant Josep, representant d'una mida menor que Maria, vestit amb una túnica fins mitja cama i amb una vara a la mà esquerra. La creu estava situada al peu de l'antic camí de ferradura, en límit dels dos termes. En construir-se la carretera fou traslladada al seu actual emplaçament.