dissabte, 9 de setembre de 2017

Font de la Mare de Déu (Manlleu)


La font forma un espai excavat sota l'actual plaça de Dalt Vila, de planta rectangular i coberta amb volta de canó. S'hi accedeix per unes escales que corregeixen el desnivell del terreny.
A la paret del fons s'hi obren dues aixetes per aconseguir l'aigua i, a la part baixa dels murs laterals, hi ha uns bancs de pedra que envolten les piques on cau l'aigua.
Hi ha una imatge de la Mare de Déu amb el nen als braços, que sosté la bola del món a la mà esquerra dins una fornícula barroca amb la data de 1722 a la base. La Verge està sobre un pedestal i inclosa en una fornícula semicircular coronada per una petxina i emmarcada amb uns baixos relleus esculpits en la pedra amb motius d'iconografia vegetal. La fornícula està recolzada per dos modillons treballats. Aquest tipus d'imatge de la verge és una evolució formal de les talles romàniques de fusta, pròpies de l'època medieval que, per motius de tradicionalisme formal han anat perdurant durant èpoques posteriors.
L'origen cal cercar-lo en una antiga font que hi havia, en època medieval davant mateix de l'església de Santa Maria en l'anomenada, precisament, plaça del Pou. Quan es va urbanitzar el sector de l'actual plaça de Dalt Vila, amb un anivellament de les terres, aquesta font va transformar-se en un pou. La dificultat per extreure'n l'aigua va aconsellar la canalització de la deu. El marquès d'Aitona, Gastón de Moncada, propietari dels terrenys va permetre les obres que van concloure el 1722 amb la conducció de l'aigua mitjançant una mina amb parets fetes de còdols de riu.
El 16 de febrer de 1724, l'intendent general de Catalunya, Josep Pedrejàs, va concedir la llicència d'ús de les aigües sobrants als regidors i comú dels veïns de Manlleu a canvi del pagament anual d'un sou i cinquanta rals, en moneda de Barcelona, a la hisenda reial. Les aigües que no s'aprofitaven i que no s'utilitzaven, van ser canalitzades fins a un abeurador de bestirar instal·lat el 1850 a la part alta del carrer d'Enric Delaris (popularment conegut com a Call de Ter).
La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font ha estat molt arrelada. A mitjan segle XIX, el Dr. Ramon Andreu ja va compondre uns goigs que deien: "De Manlleu sou nomenada, amparo de tot Manlleu" i en aquella època estava envoltada de retaules i altres ofrenes votives que van ser retirats per manament dle bisbe de Vic.
L'any 1929, es van estrenar els Goigs de la Mare de Déu de la Font de la Vila de Manlleu amb lletra de mossèn Joan Puntí i Collell i música de mossèn Ferran Gorchs i Rabat que encara es canten. La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge. Aleshores es va acordar canviar-ne el nom pel de “Font de la Igualtat”.
Un cop finalitzada la guerra el 1939, un devot manlleuenc va iniciar una subscripció per reconstruir-la novament. Va fer-se una nova imatge de pedra, obra de l’escultor Pere Puntí, reproducció de l’antiga. Per fer aquesta reproducció va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó que, en els primers dies de la Guerra Civil, s’havia estimbat de la part alta de la façana de la catedral de Vic. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940. A primers de la dècada de 1970, es va arranjar l’entorn de la font i es van canviar les rajoles que en decoraven el frontal. Les antigues estaven molt malmeses, s’havien col·locat al segle XIX i eren d’una gran senzillesa. Les noves van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, amb dibuix de Francesc d’A. Pujol i Escalé on consta un fragment dels goigs escrits l’any 1929.
A finals del segle XIX, l diumenge dins l’octava de Corpus, en veïnat de la font de la Mare de Déu ja celebrava festa.[5] Anualment, un grup de veïnes i veïns la segueixen organitzant: pell matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs. L'any 2013 es van reeditar els goigs escrits per mossèn Puntí i musicats per mossèn Gorchs; l'edició va anar a càrrec de l'associació Amics dels Goigs de Barcelona.
Imatge Lluís B.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Cathédrale Saint-Vincent de Saint-Malo

Notre-Dame de la Grand'Porte



Notre-dame de Rocamadour


La catedral és una barreja d'estils romà i gòtic i està protegida com "monument històric". La catedral va ser construïda durant l'episcopat de Jean de Châtillon (1146-1163) en el lloc d'una església antiga fundada al segle VII i reconstruïda al segle IX. Diversos vestigis de l'edifici del segle XII de Châtillon segueixen sent avui part dels claustres, la nau i l'encreuament del creuer. El cor va ser construït al segle XIII i la torre va començar al segle XII, i es va acabar en 1422. El costat sud de la catedral i les tres capelles a l'àrea del cor daten del segle XV. Entre 1583 i 1607 es va reconstruir el costat nord de la catedral i es va eixamplar el transepto nord. Al segle XVIII es va construir la capella sud i la façana de la catedral va ser reconstruïda entre 1772 i 1773.
La catedral va ser la seu de l'antic bisbat de Saint Malo des de l'any 1146-1801, quan el Concordat de 1801 va abolir aquest bisbat i va dividir el seu territori entre els bisbats catòlics de Rennes, Sant-Brieuc i Vannes.

Notre-Dame de la Grand'Porte
Inicialment es col·loca per sobre de la Gran Porta, anomenada aleshores Nostra Senyora de la porta de parets intramurs Sant-Malo, que va ser substituïda per una còpia i l'original, després de la restauració es va instal·lar a la catedral de Sant-Malo 2003 per protegir-la de l'aire del mar i el clima.
L'estàtua data del segle XV o del segle XVII. Està feta en marbre i pintada. Es desconeix la seva procedència (Normandia, Touraine, Espanya, ...) però no es va tallar a Saint-Malo. Diverses llegendes i miracles se li atribueixen: alguns mariners diuen que la van trobar flotant a l'aigua i van tornar a Sant-Malo, un nen l'hauria vist el 1439 assenyalant cap al terra el que podria haver descobert un túnel a través del qual els anglesos van tractar d'entrar a la ciutat, també diuen que ella s'hauria aixecat i hauria detingut l'incendi a la localitat del 1.661, incendis en què es crema parcialment l'estàtua. Per això també passa a ser coneguda com "La nostra Senyora dels Miracles".
Durant la Revolució, l'estàtua serà restaurada decapitada alguns anys més tard. El 1842, una petició exigia que es mantingués per sobre del Grand'Porte.
El 13 d'agost de 1944, durant la batalla per l'alliberament de Saint-Malo, és enderrocada pels atacs d'un obús.

Notre-dame de Rocamadour
En el segon viatge de Jacques Cartier a Canadà en 1535-1536, les tripulacions, que pateixen una mortal epidèmia, van perdre 25 homes. Jacques Cartier i els seus companys van demanar ajuda a Notre-Dame de Rocamadour, i sembla que va intercedir. Es va instal·lar a la catedral una rèplica de l'estàtua medieval.
Imatges Anna S.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Fort-la-Latte (castell fortalesa Plévenon, França)





El castell remunta al segle XIII i se situa en una petita península de la badia de Fresnaye, en una posició estratègica per controlar els vaixells que s'acosten des de l'oest al port de Saint-Malo. Durant l'Edat Moderna el castell va rebre diverses millores per adaptar les seves defenses a l'artilleria de l'època.
S'hi han rodat diferents pel·lícules, com Els víkings. Actualment està habitat però està obert al públic.

Imatges Anna S.

Cathédrale Saint-Étienne de Saint-Brieuc




La Catedral té l'aspecte d'una fortalesa i, de fet, ha complert el paper d'una església-fortalesa  en moltes ocasions quan la ciutat va ser assetjada en temps anteriors. El pòrtic central està flanquejat per dos robustes torres: la torre Brieuc del segle XIV, que té 28 m d'alt i la torre Casa del segle XV, que té 33 m d'alçada.
L'edifici actual es va iniciar al voltant de 1180 durant l'episcopat del bisbe Geffroy de Hénon i l'edifici estava molt avançat quan en 1212 el bisbe Pierre va ser enterrat a la base de la Tour Brieuc. Pierre havia portat les relíquies de Sant-Brieuc a la ciutat d'Angers a l'octubre de 1210.
El treball a la façana oest de l'edifici va seguir sota el bisbat de monsenyor Guillaume Pinchon, des que va arribar a 1220 al seu exili a Poitiers en 1228, després del conflicte de Pinchon amb Pierre Mauclerc. Quan va tornar a 1231, hi havia una capella construïda al costat sud de l'edifici, dedicada a Sant Mathurin. El seu desig va ser ser enterrat a la capella i això va ocórrer en 1234. L'obra va ser acabada pel successor de Pinchon, Philippe, abans de la seva partida a Terra Santa en 1248. Va ser el bisbe Philippe qui es va traslladar a Pinchon per canonitzar el 12 de abril de 1247.
Més de cent anys després la catedral va sofrir molt de mal a les mans dels anglesos durant la destructiva Guerra de la Successió bretona i després per un incendi a la fi de 1353.
A principis del segle XV, la catedral va ser acabada i entre 1460 i 1472, el bisbe John Prigent va començar la construcció de la capella de l'Anunciació. Finalment, els segles XIX i XX van veure moltes restauracions i obres importants, incloent la reparació de la volta i el treball en els vitralls. La catedral va haver de ser reconstruïda en moltes ocasions com a conseqüència d'atacs militars o desastres naturals.
Imatges Anna S.

dijous, 24 d’agost de 2017

Creu de terme al Brull


Just a l'altre costat de la carretera, davant de l'església de Sant Martí del Brull hi ha una creu de terme, i al darrere la creu aquesta imatge de la Mare de Déu de Montserrat (si seguim la carretera en direcció Seva, i fa un dia clar veurem el massís de Montserrat)

Església parroquial de Santa Maria de Palautordera



L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera , malgrat la data de 1593 a llinda de la portalada del temple, fou acabada de bastir entre 1567 i 1588, car en una visita pastoral el 2 de setembre de 1567 l’església continuava sense portes i sense cobrir.
Si bé la construcció original de Santa Maria correspondria a una obra de factura romànica, renovada cap al 1040, l’actual edifici respon a un temple bastit ja dins el corrent del gòtic tardà . La porta, amb llinda, presenta per sobre de la llinda una sèrie d’arquivoltes en degradació d’arc lleugerament apuntat. La portalada es troba flanquejada per dos esvelts pinacles. Un tercer pinacle remata l’arquivolta. Per damunt només hi ha una rosassa o ull de bou i tres petites finestres d’arc de mig punt sota el ràfec de la teulada, que es troba rematada al vèrtex del carener per una creu.
A la banda esquerra de l’edifici s’alça el campanar , de tres cossos, el primer, circular fet amb còdols, constituint una vertadera torre de defensa militar que possiblement correspongués a un antic palau que donà nom a la població. Cal tenir en compte que era freqüent bastir les esglésies sobre vestigis d’antigues vil·les romanes i en el cas de Santa Maria de Palautordera explicaria el topònim Vitamènia que apareix en alguns documents. El segon i tercer pisos del campanar, fets amb carreus, són hexagonals. Sis obertures d’arc apuntat s’obren al tercer pis per les campanes. Aquest tercer pis està coronat per merlets i presenta coberta piramidal.
L’interior del temple està compost pel presbiteri octogonal i la nau de quatre trams coberts amb volta de creueria amb claus de volta esculpides. Els arcs que formen les nervadures de la volta arrenquen de mènsules amb decoració escultòrica.
L’església de Santa Maria de Palautordera és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals que s’obren a la nau a través d’arcs de mig punt. Aquestes capelles laterals mostren diversa imatgeria de factura moderna, havent desaparegut els altars durant la guerra civil, que foren cremats. L’únic que es conservà és el retaule de Sant Pere (1516), obra de Joan Gascó , l’estil del qual es de transició entre l’estil gòtic de característiques flamenques i italianes, i les tendències renaixentistes , que fou venut pel rector a la Junta de Museus de Catalunya i que actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya .